SI QUAN ET DONEN PER MORT UN DIA TORNES

«Protegeix-te, aïlla’t, pensa sempre en el pitjor. Per viure de la delinqüència, la paranoia és imprescindible.»

 «Si quan et donen per mort un dia tornes» és la quarta novel·la que llegeixo de Llort, escriptor que cada vegada m’agrada més i que considero que és un dels referents de la literatura catalana actual. El seu estil és únic, imprevisible. Llort és el mag dels girs inesperats, que descol·loquen al lector, al mateix temps que l’atrapen de manera irremeiable, com els cants de les sirenes varen atrapar a Ulisses.

Llort ens explica la vida i misèries d'un jove com tant d'altres, l'Agustí Garcia Grau, qui un dia discuteix, per un motiu completament banal, amb el seu germà petit, en Genís, i de retruc amb l'Albert, el seu pare. El progenitor, emprenyat com una mona pels insults de l'Agustí, l'hi acaba dient que foti el camp de casa, que no el vol veure. És un moment de calentor, de frustració i ràbia acumulades, en el que es diu allò que no es pensa. Mai hauria imaginat l'Albert que tardaria catorze anys a tornar a veure al seu fill. Durant aquests anys un cúmul de situacions rocambolesques, de mal entesos i de poca experiència a la vida, per part de l'Agustí, faran que aquest periple sigui un verdader infern pel protagonista.

 La novel·la està dividida en capítols curts, que servint-se d'analepsis, formen un trencaclosques de la vida de l'Agustí des del mateix moment que surt de casa cap a Pamplona, fins que hi torna catorze anys després. El present i el passat es van combinant al llarg dels capítols, que sempre van encapçalats per la data en què succeeix l'acció que ens relaten. Aquests salts temporals tampoc són fots de manera lineal, sinó que l'autor ens explica un episodi de la vida del protagonista allà on és necessari per relligar la trama. Una trama molt ben treballada, que no deixa cap peça sense encaixar.
Tot i aquest anar endavant i endarrere en el temps, el lector lluny de perdre's, es troba davant d'una lectura apassionant, que avança a un ritme trepidant i on l'expectació creix de forma exponencial fins a les últimes pàgines que ens porten a un final que ens deixarà astorats i bocabadats.

Menció a part mereixen els diàlegs, molt àgils i amb un vocabulari i un llenguatge completament creïbles, ja que és “d’estar per casa”, ple de cagonyconys, fotres,  ninyatus, cabus, pipiolos, rarus.... i tot un reguitzell de paraules que tots hem sentit i fet servir un moment o altre i que donen versemblança als personatges.

Tot i que a mi la novel·la de Llort que més m’ha agradat fins ara és «Herències col·laterals», no puc acabar sense recomanar qualsevol d’elles, sense insistir en el fet que Llort és un autor que s’ha de tenir en compte, que s’ha de llegir i gaudir.

«Una por que la Maria Antònia sap que pot aixecar-se en qualsevol moment o trencar-li els ossos a cops de puny. Arrancar-li el cor d’una sola queixalada.»