EL SOMRIURE DE DARWIN

«Aquell dia se’ls va trencar la innocència,la confiança, l’alegria. Aquell dia, quant tot just acabaven de sortir de l’adolescència, van créixer de cop.»

El primer que ens crida l'atenció quan comencem a llegir «El somriure de Darwin», és la seva estructura: per diferent, per esclaridora, perquè em permet anar entrant a la trama saben el que m'aniré trobant, sense desvelar-me ni avançar-me res. Amb un ritme pausat, però que en cap moment decau ni ens fa perdre l'interès; al contrari, que ens convida anar avançant pàgina a pàgina, despertant la nostra curiositat i ens fa còmplices dels protagonistes.

«El somriure de Darwin» és una novel·la coral, on tots els protagonistes tenen el mateix pes específic. L’Anna Maria Villalonga situa l’acció en un barri de Barcelona, sense dir-nos quin és. No ens fa falta saber-ho, el que en ell passa..., podria succeir en qualsevol punt de la ciutat.

És una novel·la que ens parla de persones, dels personatges. Ells són el verdader motor de la història; són els que van teixint la trama com si d'un cobrellit de patchwork, fet amb retalls de les seves vides, es tractés.

Els personatges per sobre de la trama, confereix un caire molt més íntim a la novel·la; el lector espera saber que va succeir en el passat dels protagonistes, quin va ser aquell detonant que els ha dut a ser com són. Perquè aquests fets, són els que marcaran el ritme de la trama i els que la faran avançar cap al final.

I per arribar al lector de la manera que ho fa —tocant les fibres més sensibles de cadascú; donant-nos un cop de puny a la boca de l'estómac que ens deixa sense alè; recargolant-nos de dolor; del dolor que senten els protagonistes i que acabarem fent nostres— l'Anna Maria Villalonga crea personatges rodons: amb un passat que és el que els marca el camí; amb una història al darrera; amb un present que viuen com bonament poden i un futur incert.

Veurem com la vida d’unes persones, que no poden arribar a ser més diferents entre ells (o poder no tant...), acaba confluint en algun moment; en el mateix espai i el mateix temps.

Arribaren a odiar i a estimar als personatges, amb la mateixa força que estic segura que els ha estimat l'autora mentre els creava.

I mentre vas avançant en la lectura no pots deixar de preguntar-te: Quin pes tenim els pares en el que els nostres fills seran en el futur? L'Anna Maria ens demostra que molt, que els pares som, en el millor dels casos, el mirall on els fills es veuran reflectits; però que hi ha vegades que les nostres actuacions, la nostra manera de ser, el que desitgen per ells se'ns gira en contra i els nostres fills volen ser tot el contrari, actuen d'una forma completament oposada a la nostra. I això és el que es passa tant a en Max, la Noemí i l'Ivan. Tots tres esdevenen tal com són per culpa (o gràcies a...) voler ser diametralment oposats als seus progenitors.

I acabes la novel·la amb un regust agredolç i els ulls humitejats. Tens el bon sabor de boca de quan acabes una molt bona lectura i la tristor immensa de com acaben els personatges..., especialment dos d'ells, però fins qui puc llegir.

Si «La dona de gris» en va captivar com a lectora, «El somriure de Darwin» ha remogut en mi una quantitat de sentiments, moltes vegades contradictoris, que feia molt temps que una lectura no aconseguia despertar. Perquè si bé és cert que l'important són els personatges, no poden obviar el fet, que a través de les seves accions i del que els hi succeeix, l'autora fa una forta crítica social a certs comportaments i actuacions de la nostra societat.

De nou, l'autora ens demostra que per escriure una bona novel·la negre no ens fan falta ni grans assassinats, ni un fort desplegament de les forces de l'ordre públic, que sense aquests ingredients també es pot fer novel·la negra de qualitat.

«L’únic que fa és demanar per en Darwin. L’enyora profundament, com mai no s’hauria imaginat, pateix tant per ell que li fa mal el cor.» (pàg. 136)