“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 30 de gener de 2017

AGUAS DE VENGANZA


«Lo que pasa en la frontera, se queda en la frontera.»

Aguas de Venganza
Quan tot just estava acabant el capítol disset de la novel·la, TV3 va emetre el documental «Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud», que vaig preferir no veure fins a acabar el llibre perquè la realitat no m’esguerrés la ficció. Dos dies després vaig mirar el programa i la meva indignació va créixer uns quants enters.

A «Aguas de venganza» Miguel Pajares ens deixa clar, a la nota de l’autor que trobem al final del llibre, que la novel·la només és ficció, encara que està inspirada en fets reals. Fets que tots coneixem en més o menys grau, que no ens són indiferents, que s'expliquen, amb més o menys encert i veracitat, en els telenotícies de les diferents cadenes de televisió. Encara que moltes vegades, és millor fer veure que no passa, que no sabem el que realment succeeix, és més fàcil viure enganyats.

I si de vegades diem que la realitat supera la ficció, creieu-me que aquesta lectura ha estat una d’elles. Feia molt de temps que una novel·la no em feia indignar tant. Critiquem a Trump perquè vol aixecar un mur entre Mèxic i els Estats Units, quina aberració! I nosaltres, que dimonis fem nosaltres? Que és la tanca que separa Ceuta o Melilla del Marroc? No ens enganyem, en aquest aspecte Espanya no pot treure els colors a ningú sense primer mirar que és el que té a casa.

L’autor a través dels esfereïdors testimonis  de l’Aminata, en Lamine i en Taye, ens descriu qui és el periple  de la majoria de subsaharians que volen arribar al nostre territori. Un trajecte dur, amb condicions infrahumanes, per les que paguen els diners que tenen i els que no... per arribar al Marroc, intentar l’assalt a la tanca i ser retornats per la porta número tretze... El temps que passen a la muntanya del  Gurugú.
Molts d’ells, als que s’anomena «il·legals» —per als governs espanyol i marroquí tots els que intenten l’assalt a la tanca són «il·legals» — són gent que fugen de les guerres dels seus països d’origen,  arriben amb la intenció de demanar asil a Espanya, com a refugiats d’una gerra... ningú els escolta.

La investigació que l’inspector dels Mossos d’Esquadra, Samuel Montacada, durà a terme, comença amb l’assassinat d’un funcionari del consolat del Marroc a Barcelona, i del seu fill. Investigació en la qual s’implicaran els altres cossos de seguretat: la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Una investigació que el portarà a investigar certs cimens que s’han comès a la frontera sud. Investigació que el portarà a conèixer certes actuacions de la Guàrdia Civil i de la policia i els militars marroquins; i que distant molt de ser, ja no tan sols exemplars, sinó mitjanament humanitàries.

Durant aquesta investigació ens farà conèixer els testimonis que abans he esmentat, així com varis dels col·lectius de subsaharians que viuen a Barcelona. El recorregut per diversos barris de la ciutat, especialment del Raval, ens deixarà veure com viuen (mal viuen) la majoria d’ells.

Miguel Pajares, amb una trama molt ben lligada, que porta despistat al lector fins a quasi al final de la novel·la, ens presenta tot un seguit de fets i actuacions que no poden deixar indiferent a ningú; que ens sacsejaran la consciència, que ens podran els pèls de punta i faran que la nostra indignació arribi a unes quotes que fins al moment desconeixem.

«Aguas de venganza» és del tipus de novel·la, que no tan sols no ens deixa indolents davant dels fets que ens relata, sinó que ens fa prendre coneixença d’uns fets que la majoria de vegades queden soterrats sota una allau de mentides destinades a fer quedar bé a les forces de l’orde públic o las ministres de torn.

Tan com recomano la lectura d’aquesta obra, recomano que a l’acabar es vegi el documental «Tarajal:Desmuntant la impunitat a la frontera sud». Amb ell ens  adonem  que la realitat supera la ficció més vegades de les que ens pensem


«De pronto, la valla estaba allí, como si hubiera surgido de las entrañas de la tierra. La luz de la luna se reflejaba en sus cuchillas.» (pàg 115)




Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada