MAL TRAGO

«Nadie quiere apostar jamás por el crio. Da mal fario.»

«Mal Trago» és la tercera entrega de l’inspector Herodoto Corominas, i la primera que jo he llegit. No serà l’únic, al contrari, ja tinc apuntades les dues novel·les que la precedeixen—  «El honor es una mortaja» i «Siempre pagan los mismos» — per llegir-les.

Reconec que m’agraden les sagues policials, però per seguir-les m'he d'enamorar del protagonista, he de creure-me’l, ha de ser real davant els meus ulls; que no vol dir que tingui, per nassos, de ser un calc d'un personatge real; la ficció és el que és i com a tal hem de prendre-la, però no per ser un personatge fictici ha de ser poc, o gens, creïble. Per creure a un personatge li demano coherència, que tingui una vida interior i que no tot sigui de color de rosa. I Corominas té tot això i molt més.

Carlos Bassas ha creat un personatge rodó;  amb un món interior ric, amb contradiccions, amb un passat tèrbol del qual se n'avergonyeix, però que hi és i que de tant en tant el martiritza. Corominas té dimonis que el persegueixen; un fill adolescent amb el qual no acaba d'entendres, i una dona que, malgrat tot, l'espera a casa. Se l'hi acaba de morir el pare, fet que no acaba d'assimilar. Temem al moment de la jubilació, que veu, més propera del que és, quan a altres companys els hi arriba el moment. Té por a la vellesa i a la soledat que sembla, que irremeiablement, l'acompanya.

Crec que la millor definició de l'inspector, la trobem en aquesta frase:

«Que se cerraba como una planta carnívora y se masticaba a sí misno paciente.» (pàg.135)

Els personatges secundaris, que actuen de forma coral al llarg de tota la trama, —tots tenen un paper prou destacat— tampoc es queden curts. Trobem des de vells policies, que són amics, amb problemes de salut; a companys que, amagats en una falsa camaraderia, no dubtaran a ensenyar la seva vessant més mesquina i intentar posar-se els guardons que no els pertoca. Companys que actuen com a veritables amics i camarades, fent costat quan més se'ls necessita, com més es fica la pota i més deplorable és el comportament.

L’acció  comença quan apareix el cadàver d'un nen, dins una caixa fort, en un edifici buit que està a punt de ser enderrocat. Edifici que és propietat d'una coneguda família d’ Ofidia, una família de les de tota la vida, de les de «rancio abolengo», dels intocables., Una família rica i ben situada en l'escala social de la comunitat. Però, que ja no és el que era.

Y  a partir d’aquí el mal tràngol per al lector és seguir llegint; quan apareixen cadàvers de nens, les coses sempre són més sòrdides i les accions més menyspreables. És una lectura dura, que no fa concessions; és amarga i  ens colpeja amb força a la consciència, no ens deixa ni un minut de treva. La trama avança, engolint-nos en un tornado de sensacions.  Carlos Bassas buscà la reacció del lector, i ho aconsegueix.

«Mal Trago» no ens deixa indiferents.  No pot deixar-nos indiferents; ni pels fets que ens planteja la trama, ni per l’encertada crítica social que fa l’autor: i podem veure des de corrupció policial i política, demolicions d’edificis per abandonament, immigració, pobresa... Res que no veiem a la nostra societat dia darrere dia.

Carlos Bassas es val d’un estil narratiu lleuger i molt cuidat; cada paraula i cada frase són al lloc adient, posada amb cura, marcant el ritme de la lectura, portant-nos de la mà pels carrers molls d’Ofidia.  La grandesa de les descripcions resideix en la seva brevetat; amb molt poques línies l'autor ens dóna un nombre de detalls tan elevat que ens permet fer-nos un mapa mental, molt precís, de cadascun dels escenaris que ens dibuixa.

«La mierda es como la energía […] ni se crea ni se destruye. De vez en cuando se transmuta en esperanza de cambio. Hasta que vuelve a salir a flote cuando menos te lo esperas.» (pàg. 41)