“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 9 de gener de 2017

ASSASSINS DE PONENT


«A fe de món que la novel•la negra ha fet molt mal.»
Assassins de Ponent
Quan llegim el pròleg d'aquest llibre, ens assabentem que és un projecte que fa anys que estava gestant-se en el cap de l'escriptora i bloguera, Ramona Solé. Qui molt abans de presentar la seva primera novel·la, Quaderns, ja tenia al cap reunir un grapat d'escriptors lleidatans i fer un recull de relats amb escriptors de les terres de ponent. Doncs des d'aquí la meva més sincera enhorabona a la Ramona, primer per haver aconseguit fer realitat el seu somni, i segon per haver gestat aquesta meravella que tinc entre mans.

Ens trobem davant de dotze relats molt diferents, però que tots ells tenen una seria de punts en comú: són, com ja he apuntat, escriptors de les comarques de ponent; tots ells tenen com a mínim una mort violenta i els escenaris són lleidatans.

Llegir un recull de relats com «Assassins de Ponent» té, per a mi, un doble interès: d'una banda llegir a escriptors dels quals ja conec la seva obra, en un format diferent, com és el del relat; i d'altra banda el conèixer a escriptors que fins al moment desconeixia o a qui només coneixia de nom i de qui no havia llegit encara cap novel·la. Aquests dos últims casos sempre em proporciona agradables descobriments.

Quan començo un llibre de relats sempre intento compaginar-lo amb un altra lectura més feixuga, deixant els relats per les estones on tinc poc temps per dedicar a la lectura; en aquest cas vaig començar així, i vaig pensar d'anar alternant els relats, sense llegir-los en ordre —un dels molts avantatges que tenen els llibres d'històries curtes —, anant a buscar primer aquells autors que ja coneixia. Després d'haver llegit els dos relats de la Ramona Solé i la Montse Sanjuán, respectivament, vaig canviar d'estratègia, estava clar que l'altra lectura que tenia entre mans quedava aparcada fins que no hagués devorat els dotze assassinats a Ponent. Vaig començar el llibre pel principi i vaig anar avançant a molt bon ritme.

 A «Assassins de Ponent » he trobat textos molt ben trenats, amb trames contundents que ens deixaran bocabadats. No hi ha cap d’ells que m’hagi deixat indiferent o que tan sols m’hagi semblat més fluix, o que no m’hagi atrapat.
He conegut autors com el Miquel Estradé, l’Anna Sàez, el Ramón Usall, el Carles Montunt o el Frances Pané. M’he retrobat amb la ploma de la Montse Sanjuán, la Ramona Solé, l’Alexandra Cuadrat o el Rafa Melero, a qui agraeixo que ens troni a mostrar a en Ful, encara que només sigui en un petit cameo. He llegit a David Marín Rubio o Llorenç Capdevila, autors que tenia pendents des de feia massa temps... i sobretot he descobert a la Marta Esparza, de qui espero poder seguir gaudint més endavant.

Com sempre quan parlem d’aquest tipus de llibres, em costa horrors dir quins han estat els relats que més m’han agradat, però en aquest cas puc dir que els dos que més m’han impactat han estat «Els dissabtes al sol» d’en Ramón Usall i «Xof!» de Llorenç Capdevila.

«Tornar als teus orígens pot fer que et retrobis amb els amics » (pàg. 138. Rafa Melero)



2 comentaris :

  1. Hola, Bruixeta! No acostumo a ser molt fan dels llibres de relats, però si els recomanes tu faré una excepció! ;)

    ResponElimina