“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 16 de gener de 2017

LA MORT, UNA LLIÇÓ DE VIDA?


«Jo no sé com els altres aguanten, jo reconec que no sóc forta, ni serena, ni res de res. Voldria desaparèixer o prendre’m tot un paquet de pastilles per poder-me quedar adormida...»

La mort, una lliçó de vida?
Sí ara mateix algú em demanés que respongués a la pregunta que ens planteja el títol d'aquest llibre, la meva respostera seria: «la mort és la putada més gran que et pot fer la vida. Al que se'n va i sobretot als que es queden.» Ja sé que no és una resposta políticament correcta, que poder peca de grollera o de dura, però és el que sento. El que vaig sentir les dues vegades, que sense previ avís, la mort m'ha arrabassat a les persones que més volia. D'acord que la mort del meu pare era llei de vida, que era jo qui havia d'enterrar a ell, però ni tan aviat ni tan de cop i volta; però la mort del meu fill és una cosa que va contra totes les lleis de la natura. Quin pare o quina mare està preparat per enterrar el seu fill de vint anys? Cap. I si és de cop i volta, sense esperar-ho ni veure-ho venir .... encara menys.


Tenia moltes ganes de llegir aquesta obra de la Maria Vilanova, el primer que vaig llegir d’ella va ser «Entre dos fills» on la temàtica de la mort ja  era present. La delicadesa i la cura amb què l'autora tractava aleshores el tema, em feia pensar que aquesta vegada no seriosa diferent. I no, no ho és pel que fa a les formes; però si pel que fa al fons. Aquí ens parla en primeríssima persona de com ella ha sentit i gestionat la mort de molts d'éssers estimats en un període  massa curt de temps. Com s'ha enfrontat al dolor, a l'absència, a haver d'explicar als que sobreviuen quin ha estat el destí dels éssers estimats.

La Maria Vilanova es despulla emocionalment davant del lector. Explica les seves vivències, el seu dolor; aquest no poder més, però haver de seguir endavant ... Aquest haver de lluitar contra corrent. Parla del que hipòcrites que podem ser davant de tercers, de com amaguem els nostres sentiments, el no voler fer més llàstima de la qual ja donem ... Comparteixo amb ella aquest sentiment, aquesta manera d'enfocar el dolor, d'amagar-ho, de tragar-nos-el i quedar-te'l només per a nosaltres.
L’autora comparteix amb el lector trossos del seu diari personal, reflexions, poemes llegits en els diferents funerals i cartes als diaris. Aconseguint d'aquesta manera un llibre intimista, proper i que ens pot ajudar —amb mi ho ha fet i molt— a fer-nos entendre que no som els únics que reaccionem de tal o qual manera davant de la mort d'un ésser estimat. Que les nostres reaccions són normals, que el dol no té una data de caducitat, que cadascú el gestiona com pot, el deixen, o com vol...

Crec que «La mort, una lliçó de vida?» és una petita joia que hauríem de llegir  tan quan ens hem enfrontat a la mort, perquè sabem que haurem de lluitar amb ella —perquè per sort o per desgràcia hi ha vegades que la mort no ens agafa de sorpresa, que l'esperem ...  —. Com quan se'ns presenta sense previ avís i se'n porta a qui estimem.
Una petita obra en format, poc més de cent pàgines, però una gran obra en contingut. Que recomano encara que no hàgim tingut cap experiència dolorosa.

Vaig deixar de marcar pàgines i subratllar frases en el moment en què em vaig adonar que estava marcant tot el llibre. No hi ha un apartat, un paràgraf, una frase, ni tan sols una paraula que estigui fora de lloc, que no ens arribi i ens deixi empremta.

Les frases que remarco del llibre: la primera està treta del diari personal de l’autora i la segona  són paraules pronunciades pel seu oncle en un dels enterraments. Amb les dues en sento completament identificada.

«No hi ha cap mort que ens deixi indiferents. Però no totes les morts són iguals: vincles de parentiu o amistat, relacions de tantes classes [...] fan que la mort d’algunes persones ens colpegin més.»




3 comentaris :

  1. En parles molt bé, així que l'hauré d'anotar :D

    ResponElimina
  2. Vaig llegir d'aquesta autora "Petites històries al replà de l'escala". Sens dubte, la Maria escriu molt i molt bé, però la temàtica de la mort ara mateix no em ve gaire de gust de llegir-la, potser més endavant.

    ResponElimina
  3. Suscribo totalmente tu análisis del libro. Acabo de leerlo y creo que es un libro muy recomendable para aprender algo más acerca de la muerte. Lo más valioso no es un libro teórico. No lo ha escrito un especialista, es un testimonio absolutamente real, alguien que sabe muy bien de que está hablando.

    ResponElimina