“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 4 d’abril de 2016

DITS ENGANXOSOS


« Se li estava socarrimant el seu país petit, la seva memòria. I les llàgrimes no serveixen per apagar el foc .» 

Ens situem l’any 1993, un any que en dur grans records: vaig ser mare per segona vegada, al octubre naixia la meva filla. Així que sense pensar-m’ho dues vegades m’endinso en la lectura del llibre, que he guanyat gràcies al sorteig quinzenal al Que llegeixes?

“Dits enganxosos”, que deu el seu nom a un dels discos dels Rolling Stones : “Sticky fingers”, és una radiografia de l’època posterior als Jocs Olímpics de Barcelona, d’una generació que créixer sota la influència d’en Kurt Cobain i Nirvana, amb la moda grunge i coquetejant amb la cocaïna. Una època on la crisi feia estralls. 

És una novel·la de lectura ràpida i lleugera. A les primeres pàgines ja tenim el desencadenant, que per si mateix ja t’atrapa i t’enganxa a una lectura que avança sense pausa. Poques pàgines hem d’avançar per trobar el conflicte principal. Girs inesperats i sorprenents que ens mantindran alerta fins al final.
L’autor no fa grans descripcions ni de llocs ni de personatges, va al gra: a explicar-nos una època prou convulsa a la nostra terra, com va ser el de les post olimpíades. La informació ens l’anirà donant a través dels diàlegs. Capítols curts on l’autor fa un exercici de síntesis prescindint de tota allò que podríem considerar palla per omplir planes.

Amb un narrador en tercera persona, focalitzat principalment en la veu d’en Pere Palau, un jove periodista que anirà a Vilassís a cobrir l’incendi forestal que s’hi ha declarat, on començarà a fer preguntes incòmodes per als peixos grossos de la vila. A poc a poc anirem descobrint una trama de corrupció política, de tràfic de drogues...

Tot esquitxats amb uns tocs d’humor que magistrals que t’arrenquen més que un somriure ( en el meu cas una riallada de les grosses)
"El pijo és va quedar més blanc que la bata, que s'havia rentat amb Skype amb megaperls, segur"(pag84)

Si sobre alguna cosa ens fa reflexionar en Rafael Vallbona, és sobre la feina dels periodistes, sobre les línies editorials que se segueixen, sobre com s’afronta una notícia, als interessos polítics i econòmics que prevalen per sobre de la informació rigorosa; per no parlar del tracte, no només monetari, que ja donaria per escriure un llibre, que reben els becaris.


Autor: Rafael Vallbona 
Editorial: Al revès/crim.cat 
Idioma original: Català 
Idioma de lectura: Català 
Pàgines: 160 
Sinopsi: Som a l’any 1993. Al costat d’una Barcelona postolímpica i moderna s’hi amaguen també negocis clandestins, crim organitzat i l’arribada de bandes que pretenen apoderar-se d’un nou mercat emergent: la cocaïna. Sens dubte, és el preu que cal pagar pel cosmopolitisme. 
Mentrestant, un jove Pere Palau, que acaba d’aterrar, somia en guanyar-se un lloc com a redactor en un diari de renom de la ciutat. Un aparent incendi forestal, una notícia sense gaire importància, el durà a la petita localitat de Vilassís amb la intenció de fer-hi un reportatge amb un grup de veïns i alcaldes sobre les seves conseqüències. Ara bé, des del primer moment, en aquesta història hi ha marro: una parella jove apareix calcinada en un bosc reduït a brases i, pel que es veu, tot es tracta d’un homicidi. De mica en mica es van complicant les coses i la mala llet s’escampa arreu: per què els han matat? Què passava en aquell poble? Qui protegia qui?


2 comentaris :