“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 11 d’abril de 2016

UN PERRO

« [...]Cuándo alguien muy querido nos falla, la vida se derrumba entera, el niño que hay dentro se queda desnudo y todo duele más .»

Feia dies que veia la promoció del llibre, que el veia als aparadors de les llibreries i el cert és que encara que la portada en cridava l'atenció no acabava de decidir-me. Massa lectures pendents, un autor del qual no he llegit res, una història de llàgrima fàcil sobre un gos, eren les excuses que jo mateixa em donava. Quan el vaig veure a casa d’algú que em coneix molt bé i me’l va posar a les mans tot dient-me que errava de ple amb les meves consideracions, que l’hi dónes una oportunitat, que el llegiria d’una atacada i que no me’n penediria; no vaig tenir cap dubte, l'havia de llegir.
L’hi sobraven raons per recomanar-me’l. Es cert que va precedit d’un altre llibre que es diu “Una madre” i que aquí recupera els personatges d’aquell llibre, però no és necessari haver-lo llegit per entendre perfectament “Un perro”.

“Un perro” sí que és la història d’un gos, però és molt més. És un llibre que ens parla de sentiments i emocions, de persones i els vincles que les uneixen i les separen, del lligam d’aquestes persones amb els gossos, amb R, entre ells. És una novel·la que per sobre de tot ens parla de relacions: bones, dolentes, acabades, per començar... De com cada un dels personatges fa front als esdeveniments que la vida li posa al davant. És un cant a la família i als vincles que ens uneixen amb ella, però també als lligams que connecten a un gos amb el seu, amo, company de vida.

Escrit amb primera persona, a través de la veu d’en Fer, viurem una nit i un matí a la vida del protagonista i els qui l’envolten.
Una família que ha d'acceptar a cada un dels seus membres tal com és, cosa que no sempre és fàcil. És cert que el narrador és en Fer, el germà mitja, però “Un perro” és una novel·la coral, que es desenvolupa al voltant de R i el que l’hi ha passat, on tota la família Amàlia, la mare que està perduda en el seu món; Sílvia la filla gran maniàtica de la neteja; Fer, el narrador i Emma, la més introvertida de tots; també els absents: el pare, l’àvia...— tenen el seu paper fonamental i aquí anirem coneixent a través del fluix de consciència del narrador i que ens faran viure una muntanya russa d’emocions i sensacions.

Escrit amb un llenguatge senzill, planer, sense estridències, Alejandro Palomas té l’habilitat d'amb la seva prosa transmetre’ns els sentiments d’una manera excepcional, que ens arriba al cort i fa que empatitzen amb els personatges. Sense caure en el dramatisme i la llàgrima fàcil, sap tocar-nos la fibra i arribar-nos a l’ànima i fer que no sortim indemnes de la lectura.

L’autor ens agafa de la mà i ens posa al costat dels protagonistes, per fer-nos viure i sentir el mateix que viuen i senten ells; fa que ens veiem reflectits en ells i això a vegades és molt dur, ja que Palomas no fa cap tipus de concessió amb els seus personatges, els dibuixa tal com són amb les seves virtuts i els seus defectes, però sobretot amb els seus sentiments, emocions i reaccions, que són las que ens atraparan i faran que ens identifiquem en cada un d’ells.


Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Destino
Idioma original: Castellà
Idioma de lectura: castellà
Pàgines: 336
Sinopsi: Sentados en una cafetería una tarde de principios de verano, Fer y su madre, Amalia, esperan una llamada que no llega. Durante las horas siguientes, Fer hará lo imposible por ocultar lo que se esconde tras esa temida llamada que puede hacer añicos la calma que se ha instalado en la familia desde que, siendo apenas un cachorro, R llegó a su vida. Pero quizá esa calma sea más precaria de lo que parece. Cuando el teléfono por fin suena, la noche traerá consigo una inesperada compañía, y con ella llegarán un torrente de confesiones, verdades que quizá no lo eran tanto y las cinco letras de un nombre que, tirando del álbum familiar, Fer deberá atreverse a invocar para que la vida vuelva a mostrarle, a él y a los suyos, su mejor versión.



3 comentaris :

  1. Fa temps que aquest títol em fa "tilin". Una gran ressenya, com sempre. ;)

    ResponElimina
  2. D'aquest autor en tinc uns quants pendents...

    ResponElimina
  3. Tant aquest com Una madre són molt macos, molt emotius. Com dius, sense buscar la llàgrima fàcil, que ho agraeixo. Em costa sortir de la novel·la negra, però amb llibres així surto de gust a passejar-me per altres gèneres.

    ResponElimina