NOCTURN DE SAN FELIP NERI

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial: Meteora (2013)
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 232
Gènere: novel·la
Sinopsi: Clara Bertran, una noia cega d’una antiga família de l’aristocràcia barcelonina, encarrega a Carles, un escriptor que malviu de la literatura, la redacció d’un llibre, tan curiós com intrigant, sobre un músic de carrer.

Dins els murs d’un casalot medieval de la plaça de Sant Felip Neri, les vides de Clara i Carles, juntament amb la de Franz, el violinista captaire provinent de Sarajevo del qual Clara vol saber la història, s’aniran relligant en un text que és un crit enrabiat de lluita davant les terribles dificultats que algunes persones han de superar senzillament per continuar vivint.

<<<>>>

 « I és que les males noticies mai arriben d’una en una .»

És la tercera novel·la que llegeixo de Sebastià Bennasar, les tres aquests any, i la primera que no és del gènere negre. L’autor en va dir que estava llegint la millor i de moment he de donar-li la raó. Em queden pendents moltes lectures de Bennasar, però dels tres llegits... aquest és el millor amb diferència i amb la que m’ha acabat robant el cor com escriptor.

Guiats per un narrador en segona persona, focalitzat en el Carles, —l’escriptor escollit per escriure la història d’en Frank —, sabrem els moviments de tots i cadascun dels personatges; tant el que fa el mateix Carles com el que succeeix al casalot de la plaça, on viu la Clara, o les vivències d’en Franz o els moviments de la Manuela i l’Enric.

Quatre clars protagonistes: per una banda la petita plaça de Sant Felip Neri, indiscutible nexe d’unió entre els altres tres personatges i els seus mons, molt allunyats entre ells.
Per una banda tenim la Clara Bertran, una noia cega d’una antiga família de l’aristocràcia barcelonina. Per un altre en Franz un violinista de Sarajevo, que ara es guanya la vida tocant als carrers de Barcelona, sent un dels seus enclavaments la plaça on viu la Clara; i el tercer i verdader vincle d’unió entre els dos anteriors, el Carles, un escriptor jove que sobreviu fent feinetes mal pagades i que serà el vincle d’unió entre els dos personatges anteriors quan la Clara li encarrega que escrigui la història d’en Franz.

A través dels tres protagonistes, Bennassar fa un clar al·legat a la cultura a les biblioteques, als llibreters..., una clara lloança a la persona de Pedrolo en particular i a la literatura en general, i una forta crítica a totes les guerres, i ho fa precisament des d'un dels llocs de Barcelona que va ser testimoni —encara visible a les parets de l’església —, dels bombardejos que va sofrir la Ciutat Condal.
També veurem una clara denúncia a l’especulació immobiliària del barri del Raval, a una Barcelona més preocupada pel turisme que pels de casa... a una ciutat que té més mancances de les que es volen admetre.
Una crítica ferotge a les religions en veu d’un periodista jueu que cobreix la guerra dels Balcans:

"Aquí he descobert que Déu no existeix, i que si existeix i és tant fill de puta de permetre tota aquesta barbàrie, llavors no és el Déu en què vull creure, i puc dutxar-me el dia del Senyor perquè aquí no hi ha senyors, tots som bàrbars deixats de la mà de Déu, d'un Déu que, si existeix, no es mereix que li dediqui un dia de la setmana a la seva contemplació. [...] Fins fa tres setmanes jo era un jueu practicant que no es dutxava en dissabte. Ara sóc un periodista escèptic que només es dutxa en dissabte i que sap que ha viscut enganyat durant més de trenta anys. [...]Només demano que obrin els ulls i vegin fins a quin punt és absurd matar-se per un Déu. [...] Déu no existeix a Bòsnia.” (pàg. 170)

Un llenguatge cuidat, esquitxat de mots i girs provinents del mallorquí, fet que enriqueix la narració; unes descripcions acurades, gens carregoses, que ens mantenen dins la història en tot moment i que et faran posar la pell de gallina: la descripció de l’incendi de la biblioteca de Sarajevo i la manera com la població, d’una manera completament altruista— intenta posar fora de perill el legat de la seva cultura; o de l’ensorrament de la casa on sempre havia viscut en Franz; o la mort del periodista americà, Everest Jones, a qui Franz feia de traductor abans de ser ferit.

“No hi ha res més desolador que una biblioteca cremada...” (pag 129)

La novel·la va incresendo a mesura que avances en la seva lectura, que de la mà de l’autor vas coneixent els personatges, que va involucrant-te en les seves històries. Vas sentint el mateix que ells: la ràbia d’en Franz en tocar el violí, les mancances de la Clara, les pors d’en Carles.

“Nocturn a Sant Felip Neri” és una obra que no et deixa indiferent, que et fa tenir mal d’estómac, que t’esgarrinya el cort i l’anima, que t’arriba al moll del os. Un esclat de sensibilitat que t’atrapa i embolcalla, com una teranyina molt ben trenada, des de les primeres planes, aquelles que ja ens avancen el final de la història.