CONTRA L’APARADOR

Autor: Marc Moreno
Editorial: Llibres del Delicte (2015)
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 296
Gènere: Negre
Sinopsi: Sense diners, sense feina i sense futur, la novia d’en David està embarassada i vol anar a viure junts abans que naixi el seu fill, així que el pressiona per aconseguir diners sigui com sigui. El noi enreda tres amics per encastar un cotxe contra l’aparador d’una joieria. Un pla fàcil. Calés ràpids.
 El germà d’en David és a l’hospital esperant que els metges salvin la vida del fill. Una baralla amb un dels doctors i la posterior amenaça cap al metge el posaran en una dubtosa posició davant la policia quan el fill del metge desaparegui sense deixar cap pista. La sergent dels Mossos que investiga un assassinat al barri dels germans, amb problemes personals per buscar l’èxit professional i no passar temps amb la filla, aviat anirà a parar al pis dels dos nois, on tothom amaga alguna cosa.

<<<>>>>

«No vol que el seu fill acabi igual que ell. Vol educar-lo: donar-li tot el que ell no ha tingut[...]Família.»

És la segona obra, del Marc Moreno, que llegeixo, devoro. I a l’igual que amb “El silenci dels pactes” l’autor ha aconseguit atraure la meva atenció des de les primeres línies.

Dividit en capítols molt curts, farcits de diàlegs punyents i, per sobre de tot, molt creïbles; amb un ritme bastant ràpid; una prosa àgil; un llenguatge molt del carrer, dels baixos fons i de la gent marginal, d’una gran ciutat com és Barcelona. Uns personatges tan ben perfilats que et sembla estar-los veient en cada instant i amb alguns d’ells és fàcil sentir-s’hi identificat en un moment o altre.
Un rere fons de crítica social: drogues, poder dels clans a segons quines barriades; atur; poques o nul·les ganes de treballar: millor buscar el calé fàcil encara que això no ho sigui tant.

Fent servir un narrador en tercera persona, que va canviant de focalització d’un germà a l’altre, del David a l’Oscar.
Un altre en primera persona per la Clara, la sergent dels mossos d’esquadra.
El Marc crea una història basada en un cúmul de mal entesos. Una història que podem dir que té tres clars protagonistes units per un mateix sentiment, entès des d’òptiques molt diferents: la paternitat.

Una història negre, molt negre, plena de sang i fetge, però a la vegada una història molt humana: el patiment d’uns pares amb el fill malalt. El d’un que sap que ha de ser pare i vol millorar per poder-li donar de tot al seu nadó, però sense grans esforços i sense calibrar les conseqüències. La desesperació del pare d’un adolescent que desapareix. O els remordiments d’una mare que no sap, o no vol, prioritzar la família, la seva nena, a la feina.

Moments en què la llàgrima amenaça en sortir, pel ben descrites que estan les situacions de cada un dels protagonistes, pel molt a prop que et trobes del seu dolor.

El retrat que fa del metge de Sant Joan de Déu pot semblar exagerat, però dono fe del fet que no ho és. Hi ha metges així de prepotents i perdona vides... hi ha metges a qui escanyaries perquè et dóna la impressió que et tracten amb cert menys preu i quant això passa tenint el teu fill a les seves mans... és dur molt dur (Com m’ha recordat l’endocrí del meu fill!)

Una part del final, l’acabament d’una de les histories, la veus a venir bastant clarament. Però la manera com el Marc a base de girs inesperats ens fa anar per on ell vol, perdent-nos amb les pistes, sense saber on desencadenarà tot aquell seguit de malentesos, que tu com ha lector veus i et sembla mentida que els protagonistes ni tan sols els intueixin... és magistral.