ELS MORTS NO PARLEN

Autor: Miquel Aguirre
Editorial: Llibres del delicte (juliol 2015, 3ª edició)
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 347
Gènere: negre
Sinopsi: En Quimet és un prejubilat de Banyoles que passa el dia a l’hort, esperant que la dona arribi a casa després de la feina, i al bar perdent el temps amb el cosí, un pocavergonya carregat de deutes amb tot el poble. Quan un matí troba un cadàver a l’hort, el cosí l’enreda per amagar el cos i simular un segrest per treure-li uns milions a la família del mort, uns cacics de la zona amb fama de tenir negocis il·legals. En un escenari rural envoltat de granges, camps de conreu i fàbriques abandonades, uns personatges grotescs planegen un cop que els ha de solucionar la vida. Però entre perdedors mai res no surt com esperen i les complicacions inesperades els porten a l’enviliment i a la confrontació. Mentrestant la dona del Quimet encara no ha tornat de la feina.

<<<>>> 

« El que havia trucat pel tema del segrest no semblava d’aquesta raça. Més aviat podia passar per un actor d’un vodevil de tresillo i humor d’estrassa.»

El llibre va ser una recomanació del propi editor, en Marc Moreno, a la Fira del llibre en Català, on jo anava decidida adquirir “Les noves dames del crim”. Però clar, un cop allà a la parada i amb tot el catàleg al davant, a veure qui era el guap@ que es resistia a no endur-se’n cap més. Com si per mi fos me’ls hagués endut tots —però la butxaca ja somicava doncs no era el primer estand que visitàvem— vaig demanar-li consell.

En va dir que em trobaria amb un llibre diferent, irònic, amb un punt d’humor negre. Que era una lectura entretinguda i molt diferent del que ens té acostumats el gènere negre. Dono fe de què no s’equivocava gens. Tampoc l’errava en recomanar-me’l. El llibre m’ha agradat força, precisament per tot el que té de diferent.

Protagonistes d’allò més estrafolaris, matons d’estar per casa, mafiosos de tercera. I alhora són personatges creïbles, d’aquells que podem trobar a qualsevol indret: un cosí sense escrúpols, gent que ha fet calés de manera poc neta, persones que volen treure profit de les desgràcies alienes, personatges que es deixen arrossegar per les males companyies, homes sense ambicions, perdedors, que segueixen el corrent de qui dur la veu cantant.

Situacions rocambolesques, surrealistes a més no poder. Quan et penses que no poden embolicar més la troca, un gir inesperat fa que tot s’emboliqui un xic més. I tot en un indret pròxim i conegut: la ciutat de Banyoles i els seus voltants.

Fent servir un vocabulari groller i barroer, com la novel·la requereix, amb la manera de parlar d’una Catalunya central que encara conservar els seus girs propis, i que no els perdi mai!
Construint uns diàlegs absurds, però que són creïbles —tot un art—, divertits alhora que violents.
Les descripcions treballades, amb tot luxe de detall, que ens porten per una ruta gastronòmica impressionant, d’aquells esmorzars, pantagruèlics, de forquilla que endrapant els protagonistes.
Però també per un paisatge real: camps de conreu; naus industrials i fàbriques abandonades per culpa d’una crisi, ja massa llarga; granges allunyades; pobles on tothom coneix a tothom, on la veïna està més pendent del que passa a casa teva que no pas a la seva.


Una novel·la negra diferent, irreverent, però negra i molt negra. Amb una quantitat de sang i fetge que fa basarda, encara que quedí mig camuflada per aquesta ironia fina que tan bé treballa l’autor.

Tenir una tercera edició al mercat, avala que el llibre enganxa i agrada.