LA MERCERIA

Autor: Teresa Roig
Editorial: Columna
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 368
Gènere: novel·la històrica / Narrativa
Sinopsi: A la Barcelona de principis del segle XX, un pobre idealista salva un ric d’una mort segura. L’amistat que els uneix a partir de llavors li canvia la vida per sempre; a ell i a les futures generacions, ja que gràcies a aquell gest altruista aconsegueix obrir el negoci familiar que sempre havia somiat: una merceria. Però aquesta, a part de ser motiu de felicitat i el principal escenari de la seva vida, també es convertirà en l’origen de tots els seus maldecaps.
A La merceria viurem de prop els fets històrics més significatius per a la ciutat i el país, així com els daltabaixos econòmics de la petita empresa familiar. Descobrirem que tota decisió té repercussions, que els diners no ho poden tot; coneixerem l’ambició, el dubte, l’enveja, l’odi, la por... I recordarem que l’única resposta a tots els problemes és l’amor.

<<<>>> 

« Ningú surt guanyant d’una guerra. Ningú .»

Quan vaig arribar a l’última pàgina de “La Merceria” em van agafar ganes de tornar a començar a llegir-la. És d’aquells llibres que penses “aquesta història m’hagués agradat escriure-la a mi”. Felicitats, Teresa, per un llibre impressionant, que et fa somriure i plorar a parts iguals i amb la mateixa intensitat.

És la tercera obra que llegeixo de l’autora i el que més m’ha agradat amb diferència. I la raó ha estat poder més sentimental que no pas literària —i amb això vull dir que literàriament tinc el cort dividit entre “La Merceria” i “L’arquitecte de somnis”—, però emocionalment la protagonista, la Mercè, m’ha recordat moltíssim, en molts moments, a la meva àvia, que per cert també es deia Mercè. Les semblances no acaben amb el nom, sinó que són més de manera de fer, de viure i d’enfrontar la vida i els problemes. La meva àvia també deia sempre: “Qualsevol moment és igual de bo o de dolent per fer quelcom”. Dones a les quals els va tocar viure una època convulsa i tirar endavant sense gaire temps per mirar enrere.

Un llibre dividit en tres parts i cada una d’elles en capítols no gaire llargs. Lineal en el temps — des dels anys trenta fins quasi els nostres dies—, sense salts temporals, ni endavant ni enrere. SI alguna cosa del passat hem de conèixer, ho farem a través de les explicacions que donen els protagonistes. Vivim el moment al mateix instant que ho fan els personatges. El narrador, en tercera persona, és el fil conductor d’aquesta història.

“La Merceria” ens parla de la història d’una amistat. L’estima entre dos homes de classe social molt diferent. Per una banda L’Antonio Llorens Omedes, en Tonet, un pobre home que es guanya la vida com bonament pot. Per altre l’Eudald Fortuny-Massot, fill de casa bona. Una amistat sincera, indestructible fins al final, a pesar dels molts entrebancs que troben. Una camaraderia que no és fàcil d’entendre per segons qui, que provocarà la gelosia de qui no entén quin és l’origen de tanta estima. També ens ensenya la història d’un país.

És la història de dues famílies: per una banda els Llorens-Goudalbeu: una família humil, treballadora, que lluita per sortir-se'n dia a dia, que és feliç amb el poc que té i lluita per conservar-ho i tirar-ho endavant. Un matrimoni, amb els seus dos fills, que s’accepten, s’estimen i es respecten tal com són. Que es fan costat quant val mal dades i gaudeixen dels bons moments que els regala la vida. Gent honrada i treballadora a qui ningú els regala res... i el que un dia els varen regalar prou que ho pagaran i amb escreixos.
Per altre els Fortuny-Robert, també un matrimoni amb dos fills, que tenint-ho tot els hi falta l’essencial: l’amor i el respecte dels uns pels altres. Aquí queda ben patent allò de què els diners no donen la felicitat. Un matrimoni més per conveniència i interessos familiars, com tants a l’època, que no pas per amor.
L’Engracia Robert, senyora Fortuny, és l’antagonista per naturalesa. Tot el contrari que la Mercè Goudalbeu, senyora Llorens. Tenint-ho tot no valora res. Dolenta com la mateixa tinya, encara que al final veurem que tot té un perquè i encara que no és justificació pel seu comportament, fins i tot ens pot arribar a fer pena, almenys a mi me la va fer. Ella serà la causant de molts dels mal de caps que tindran els Llorens, però això lluny de debilitar-los els enforteix encara més com a parella, com a família. Un enfrontament que durarà tres generacions. Les dones Llorens tenen una estranya fixació amb els homes Fortuny de la que quasi mai en surt res de bo.

Uns personatges treballadíssims que es fan odiar o estimar amb la mateixa intensitat. Anirem creixent amb ells, els veurem evolucionar, ens enamoraren i desenamorarem, plorarem i riurem, serem feliços o infeliços a mesura que ells ho siguin. La Mercè ens robarà el cort des del mateix moment que la coneixerem.

Una ambientació molt aconseguida, és com si “L’Amistat”, la merceria de la Mercè, fons casa nostra, hi podrem veure cada detall, cada canvi que hi fan. La veurem evolucionar, de ser el carretó que la Mercè empenyia pels carrers a ser un referent a la ciutat.

La part històrica tan ben documentada com ens té acostumats la Teresa Roig. Veurem l’evolució d’un país. Un país que fa un pas endavant i dos enrere. Com sempre.
I veurem tractar temes de rabiosa i dolorosa actualitat, com és el tancament d’establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Una ciutat que també veurem canviar al llarg del llibre.

Tot amb l’escriptura àgil, elegant i seductora, de l’autora, que construeixen una fantàstica narració a base de petits bocins de la vida d’aquestes dues famílies, unides per l’amistat d’en Tonet i l’Eudald, fins a donar-nos una visió completa de la història, tant de les dues nissagues com de la societat en la qual els toca viure a cada una de les tres generacions.