“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 23 de novembre de 2015

LA PEIXERA

Autor: Maiol de Gràcia Clotet
Editorial: Periscopi (2013)
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 280
Gènere: ficció.
Sinopsi: Josep E. es desperta immobilitzat davant d'una paret de totxanes. Qui el té presoner? Què volen d'ell? Uns torturadors sense rostre l'obligaran a dur la seva voluntat a l'extrem, destruint-lo una vegada i una altra. Mentrestant, el món pateix canvis sinistres. Quan Josep E. surti a l'exterior, el seu captiveri no haurà acabat: el vigilarà una presència constant i omnívora sempre en ombres, sempre múltiple i alhora única, la mateixa que ha convertit tot allò que coneixíem en una societat incomprensible, amenaçadora. Però ell descobreix recursos que ignorava que posseïa. I descobreix també que és una peça cobejada en uns escacs que només pot intuir. I que no està sol. Una novel·la distòpica que ens submergeix en l'atmosfera angoixant d'una Barcelona esquinçada en zones on impera un terror anònim, i que ens força a plantejar-nos els límits de la lleialtat i l'amor, de les conviccions i de la resistència.

<<<>>>


 « No tinc res per llegir i ningú llegirà el que escric.»
La sensació d’angoixa claustrofòbica que m’ha provocat el llibre encara en dura dies després d’haver finalitzat la seva lectura. Si hi ha alguna paraula que defineix, quasi a la perfecció, l’obra de Maiol de Gràcia és: opressiu. Des de les primeres planes tens aquesta sensació que no t’abandona fins al final.

Viurem l’angoixa del protagonista en primera persona, la del narrador, sentirem i sabrem el mateix que el personatge en cada moment. Anirem tan perduts com ell la primera meitat del llibre, per començar a entendre el que passa a partir de la segona meitat, encara que moltes coses les sabrem en compta gotes, ben dosificades per mantenir l'atenció del lector fins al final.

Estructurat en cinc parts, segons on es trobi el protagonista, i cada part dividida en una sèrie de capítols curts que fa que tinguis ganes de saber “una mica més” i així tenir-te atrapat en la lectura.
Les dues primeres parts, les corresponents del captiveri, són més descriptives. Més lentes i poder una mica més feixugues de pair —amb això no vull dir que siguin pesades o que es facin massa llargues, senzillament és la sensació que et transmeten—, les més angoixants, on ens semblarà que ens faltarà l’aire per respirar. L’element psicològic juga un paper important en aquestes primeres parts de la novel·la, de fet durant tota ella, però poder aquí és on més present es fa.

A les tres últimes partes, L’exterior, a mesura que avances vas empatitzant cada vegada més amb el Josep E. A qui acabaràs coneixent com si fos un amic dels de tota la vida.
El contrari passa amb la ciutat de Barcelona, aquesta que també coneixes, almenys en el meu cas, i que reconeixes, sí, però que cada cop la sents com més llunyana i estranya fins al punt que pot arribar a fer sentir una mica de por.

Hi encara que sembla que et moguis per l’escenari d’una sèrie de ciència-ficció, el cert és que el que fa més basarda és arribar a pensar que el que passa en aquesta ficció pugui esdevenir una realitat. El rere fons de l’autoritarisme/totalitarisme, el control del pensament i de la voluntat de les persones, que és present i palpable durant tota la lectura fa pensar més enllà del que estem llegint.
“Un poder invisible que ho decideix tot” (pàg. 74) 

En aquests capítols podem trobar certa semblança amb “Fahrenheit 451 “ a l'igual que a l’obra de Bradbury, els llibres estan controlats, gairebé prohibits; a les biblioteques no es troba cap apartat de ficció, només hi ha apartats de temàtiques específiques.
“Si no es vol ficar en problemes, no torni a preguntar pels llibres de ficció” (pàg. 165) 

L’obra ens parla, en definitiva, de l’actitud que podem o velem prendre davant el que ens espera en aquesta vida. Podem lluitar, revelar-nos en contra o seguir el corrent deixant-nos porta sense moure ni un dit. Reconec que la decisió que pren el protagonista m’ha sobtat, no me l’esperava de cap de les maneres.
“He passat per la vida com qui llisca per damunt del mar sense mullar-se ni un sol dit, imbuït d’un posicionament innocu que m’empenyia cap endavant” (pàg. 41) 

En definitiva, poden dir que “La peixera” és un llibre de lectura àgil i amena però de digestió lenta i que a més ens deixa un cert regust agredolç.



3 comentaris :

  1. Ostres... Gran ressenya, però no sé si estic preparada per llegir aquest llibre... Un petó.

    ResponElimina
  2. Bon resum final. Jo afegiria que és dens, no és senzill de llegir, però no per això t'entrebanques. Vas fent, i aquesta sensació opressiva es manté, està molt aconseguida. A mi em va agradar força, certament.

    ResponElimina
  3. Si que recordo que et deixa una mica estrany.

    ResponElimina