GINESTA PER ALS MORTS

Autor: Agustí Vehí
Editorial: Alrevés (2015)
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 255
Gènere: Policíaca/Negre
Sinopsi: La vida a pagès és dura, ja se sap. I més per al benvingut Jaume Planagumà, un culte i solitari sergent dels Mossos d’Esquadra que, tot just arribat a la seva nova destinació i en ple desplegament policial, ha de resoldre una sèrie de crims aparentment no massa relacionats. A tot aquest enrenou s’afegeix la integració amb els seus nous companys i uns personatges ben sospitosos.
Tota aquesta trama queda adobada amb la presència d’un marc rural i geogràfic ben identificable: l’Empordà. Un recorregut antropològic, històric, urbanístic i gastronòmic, amb exquisideses culinàries, i els camins interiors de la plana, la flora i fauna, la llum i les olors de la terra gironina es combinen novament amb el dolor de la guerra i del record de les memòries negres empordaneses.

<<<>>> 

«...tants d’anys i la mort encara m’impressiona, em fa respecte .»

Quant a la “Fira del llibre en català” vaig topar-me amb la portada del llibre —sense conèixer res de l’autor i amb poques referències sobre aquest títol— no vaig poder estar-me de comprar-lo. El paisatge de tardor que en ell es veu en va cridar poderosament l’atenció, poder perquè la tardor és la meva estació preferida; poder pel títol, m’agrada molt la flor i l’olor d’aquesta planta; poder per les dues coses... no ho tinc clar encara ara. El que sí que tinc clar és que el meu instint no em va fallar, el llibre m’ha enganxat des de les primeres pàgines.

Ambientada en un lloc tan mític a la nostra terra, com és l’Empordà, on ens trobem a un acabat d'arribar sergent dels mossos d’esquadra, en Jaume Plamagumà, que s’haurà d’enfrontar, al mateix temps, a una seria de macabres assassinats i al caràcter marcat de la gent de la terra.
Una terra que podem dir és una de les grans protagonistes de la història. Coneixerem els costums de la seva gent, la seva manera de parlar, la seva gastronomia — Josep Serra o, com tothom el coneix, Pep el Gros, el caporal dels mossos, serà l’encarregat d’ensenyar-nos molt bé aquesta part—, veurem les llums dels dies, sentirem les olors de la terra... tot gràcies a unes descripcions detalladíssimes. L’autor, fill de Figueres, sap bé del que parla, i el millor és que sap transmetreu de manera que ho visquem en primera persona. Una terra amb caràcter propi.

“Era clar i notori que l’acabaven d’acceptar com a empordanès en practiques, així de senzill però així de complicat a l’hora” (pag. 185)

Uns personatges, tots ells, des dels principals als més secundaris de tots com poden ser un grup de jubilats de Darnius, estan perfectament caracteritzats. Rarament els coneixerem pel seu nom, si no, com a tot bon poble, pel mot pel qual se’ls coneix des de sempre: en Met de ca la Loles, en PacuPacu, la Mei..., Pep el gros, La padrina (en Carles de la Guàrdia urbana de Figueres, que ho sap tot de tothom i per això el sobrenom)
Una molt bona documentació sobre el treball dels mossos (l’autor coneixia bé del que parlava), d’uns mossos propers, persones amb vides pròpies que coneixerem encara que sigui a petites pinzellades, suficients per donar-nos una visió de cada personatge: en Gimenes que no sap quasi parlar el castellà; La Remei, Mei, sempre pendent de la seva filla petita i amb un passat feixuc a l’esquena. En Pep Gros i els seus problemes amb el metge i els règims... O el mateix Plamagumà, un mosso solitari que no acaba de fer arrels en cap dels seus destins.

On es tractaran altres temes importants: la immigració (tots els morts són immigrants); la prostitució; el contraban i l’estraperlo que bé d’altres èpoques però que encara hi queden reminiscències: l’amagatall de tabac de mossèn Caldo

Estructurat amb capítols curts que fan lleugera la lectura, encara que sempre acabes dient: només un més... Amb un llenguatge planer, comprensible, fent servir molts girs típics de les terres empordaneses. Unes descripcions fantàstiques. Un ritme àgil amb uns girs inesperats, però necessaris. I uns diàlegs creïbles. Els diàlegs entre el Pep Gros i L’Anna de la científica són hilarants... el punt d’ironia, de frescor, de bogeria, entre tanta sang i fetge.
Escrit en tercera persona fent servir un narrador omniscient, que és el fil conductor de la història.