EL DOMADOR DE LEONES

Autor: Camilla Läckberg
Traductor: Carmen Montes
Editorial: Maeva
Idioma original: Suec
Idioma de lectura: Castellà
Pàgines: 400
Gènere: Novel·la intriga/policíaca
Sinopsi: Estamos en pleno mes de enero y en Fjällbacka hace un frío polar. Una joven medio desnuda deambula por el bosque nevado y llega a la carretera. Un coche aparece de la nada y no tiene tiempo de esquivarla. Cuando el comisario Patrik Hedström y su equipo reciben la alarma sobre el accidente, la chica ya ha sido identificada. Desapareció cuatro meses atrás y desde entonces no se ha sabido nada de ella. Su cuerpo tiene marcas de atrocidades inimaginables, y es posible que no sea la única, ni la última víctima de su agresor. Al mismo tiempo, Erica Falck investiga una vieja tragedia familiar que acabó con la muerte de un hombre. Erica sospecha que su esposa oculta algo terrible y teme que el pasado proyecte su alargada sombra sobre el presente.



<<<>>>

«El caballo sintió el olor a miedo incluso antes de que la niña saliera del bosque.»

Quan vaig ressenyar el penúltim títol de la saga “La Mirada dels Àngels”, ja vaig dir que sóc una fidel seguidora de l’escriptora sueca. He llegit tots i cada un dels títols de la saga de Fjällbacka.


M’agrada la temàtica, la novel·la policíaca /d’intriga i m’encanta la manera de narrar de Läckberg. Té una prosa àgil, que fa fàcil poder llegar els seus llibres, també ajuda l’estructura de capítols curts.
Crea uns personatges molt creïbles, amb una vida personal que es barreja amb la professional de manera bastant natural, tot que hi ha hagut algun títol on això no ha estat així i la banda personal arribat a ser carregosa, per sort els últims títols sembla que ha trobat l’equilibri entre les dues facetes dels personatges, especialment pel que fa al tàndem protagonista: el policia Patrik Hedström i la seva esposa l’escriptora Erica Falck.
Les descripcions dels llocs i situacions són acurades, ens donen una visió prou nítida del que passa en cada moment i en cada lloc. Si l’escena és macabra i passada de voltes, així ho percebrem, encara que el seu estil narratiu no sigui aquest, però ens dóna tal quantitat de detalls que ens ho farà veure.
La seva agilitat per anar deixant pistes, però no deixar veure qui és el culpable fins a les últimes pàgines. És molt difícil esbrinar-ho abans, perquè quan creus que ja ho saps la història fa un tomb que et desgavella totes les teves indagacions. Un gran encert per una autora d’aquest gènere i que és tan prolífica com ella.
L’autora repeteix el model del llibre al qual ja ens té acostumats: un flashback —molt enrere en el temps— a principi de cada capítol, que ens aporta la informació necessària per anar desentrellant la història, ja que una vegada més el passat té un gran pes en el present. Dues investigacions paral·leles —la desaparició de cinc noies que investiguen Patrik i els seus companys de comissaria i la que porta l’Erica sobre una dona tancada a un psiquiàtric, acusada de matar al seu marit, cas sobre el qual vol escriure un llibre— que en un punt determinant es barrejaran i tindran més en comú del que ens pensàvem.

El que si m’ha xocat en aquesta última entrega, és el final. Molt diferent dels finals a què l’autora ens té acostumats. Un final que fa pensar.
Això si, res fa preveure que no hi hagi una onzena entrega. Aquí ja començo a tenir els meus dubtes de si al final no acabarem una mica farts del bo d’en Patrik i la tafanera de l’Erica. Tot i això ja espero la nova novel·la de la Camilla.