“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 30 de març de 2015

UN ANY I MIG


Autor: Silvia Soler
Editorial: Columna
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 352
Gènere: Novel·la
Sinopsi: Un any i mig a la vida d'una família contemporània, amb uns pares acabats de jubilar i quatre germans, tres dels quals, per motius diversos, han de marxar de casa a buscar-se la vida. El gran és arquitecte i viu al Canadà, la segona, cuinera, viu a París, la tercera, oceanògrafa, viu a Mallorca, i el més jove, surfer, és l'únic que viu amb els pares. Durant aquest lapse de temps veurem com evolucionen els personatges i què els va passant.

<<<>>>

«Son moments de pau, com illes molt petites surant en la gran massa líquida dels dies.»
És la tercera obra que llegeixo d’aquesta autora. Vaig començar amb “L’estiu que comença” i vaig seguir amb “Petons de diumenge”. Tots dos em van agradar i molt. Així que poc s dubtes he tingut quan he sabut que la Sílvia Soler tornava a publicar. Era una aposta segura.

No m’agrada comparar llibres i menys d’una mateixa autora, però sí que us diré que tots tres tenen quelcom en comú: tots parlen de la vida d’una família. Més enllà d’aquesta coincidència l’únic que comparteixen els tres és la narrativa de l’autora.

I la Sílvia té una manera de narrar els fets que t’atrapa i embolcalla com una tranyina, no deixant-te escapar fins l’ultima pàgina. Un llenguatge col·loquial, gens rebuscat. Una manera directa de dir les coses, sense donar més giragonses que les estrictament necessàries per teixir la història. Una prosa fresca, àgil i seductora. I l’art de saber fer anar uns fils invisibles, que van trenant, a poc a poc, però sense pausa, una història impecablement treballada, creant uns personatges versemblants, creïbles i amb els que et pots arribar a sentir identificat en un moment determinat. Unes descripcions, tan ben treballades, que et transportem a la mansarda de la Berta a París, o al pis de la Cèlia a Mallorca i especialment a la Boscana, és com si estiguessis veient la casa, la taula de fusta noble, el jardí...Un narrador omniscient, que va saltant d'un personatge a l'altra donant-nos el punt de vista de cadascú en cada moment; fent el salt  amb tanta naturalitat que no costa gens de seguir i sempre saps quin és el personatge que parla.

“Un any i mig” és una novel·la coral, on no tenim un protagonista que destaqui per sobre dels altres. Són sis personatges independents, però íntimament entrellaçats pels lligams familiars que els uneixen. Poder, si en de destacar un que tingui una mica més de protagonisme, jo, em decantaria per la Tina, la mare. Encara que crec que tots ells tenen la mateixa importància dins de la història.

Ens parla de la història d’una família, normal, molt representativa de la societat actual, en plena crisis. Uns pares prejubilats amb quatre fills que han de lluitar per tirar endavant, tres d’ells marxant lluny de casa per poder trobar una feina adient a les seves qualitats:
En Martí,en Simbad, el gran, arquitecte com la mare. Té que marxa al Canadà per poder exercí de la seva feina. Allà trobarà quelcom més que un treball, hi trobarà la Nicole. Sempre preocupat i atenta a les necessitats dels seus germans i pares.
La Berta, que marxarà a Paris per treballar en un restaurant, després que el seu projecte de vida fracasses estrepitosament. Lluny de la seva Badalona natal, la Wendy també trobarà la felicitat tan buscada.
La Cèlia, en Mowgli. Ai, la Cèlia! Oceanògrafa, que marxa a Mallorca, Allà també trobarà quelcom més que aquest mar que tant l’hi agrada. Trobarà l’Hèctor i una relació no del tot sana que farà que s’allunyi dels seus.
En Roger, en Huckelberry, surfista, l’únic que encara viu a casa els pares, el petit, l'irresponsable...
En Jaume i la Tina, els pares dels quatre germans Boscà-Ustrell. Ell, un home tranquil, seré el contrapunt perfecte per la seva dona un nervi que ha de tenir-ho tot sota control. Ella, mare lloca amb els fills, els voldria encara enganxats a les seves faldilles, ell patidor, en silenci, que sap donar l’espai que els fills necessiten. No passen pel seu millor moment com a parella.

Una família que, tot i les distàncies que separen els uns dels altres, es manté en permanent contacte gràcies a les noves tecnologies. L’ordinador, les videoconferències per Skype, el grup de wassap dels quatre germans... Tots tan diferents entre ells i alhora tan semblants. Units pels fils invisibles de l’amor fraternal i filial. Durant aquest any i mig els veurem créixer, canviar, madurar. Seguirem de prop les seves vides, entrellaçades pels esdeveniments que s’aniran succeint. Veurem la manera d’afrontar una mateixa situació, per part de cadascú dels membres de la família.

Els records juguen un paper fonamental, especialment els que tenen de la Boscana, la casa familiar d’en Jaume, a la Vall d’en Bas. On els quatre germans passaven els estius amb els avis i la Filo, que era com de la família. On l’avi Tomàs els explicava histories a prop la llar de foc, d’aquestes històries surten els sobrenoms dels germans. La Boscana— rehabilitada per la Tina, per poder albergar tots els fills i néts — que serà testimoni d’excepció del retrobament de tota la família. On els germans veuran que els records que comparteixen, tot i ser els mateixos, són ben diferents.

A l’entrevista que L’illa de Llibres fa a l’autora, la Sílvia diu que: “Vull que el lector se sentí com si s’hagués ficat pel forat del pany de casa d’una família i veu que hi passa durant un any i mig.” I realment ho aconsegueix d’una manera impecable.

8 comentaris :

  1. De moment no el tinc en la meva llista de pendents, això no vol dir, però, que en descarti la seva lectura. Suposo que com els altres de la Sílvia que he llegit atrapa i et fa passar una bona estona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. <sense tenir res a veure en va recordar "Petons de diumenge", però ja et dic que son diferentes

      Elimina
  2. Sembla interessant, l'hauré de tenir en compte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi ha estat una lectura gratificant e interessant, val la pena llegir-lo.

      Elimina
  3. Hola Bruixeta, Jo vaig llegir l'estiu que arriba i per casa hi ha Petons de diumenge. Escriu bé la Sílvia, però pel meu gust li falta emoció. Se'm va fer una mica pesada la primera.
    Bonics ous de pasqua per allà a l'altre costat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Tresa! He llegit el dos que anomenes i en varen agradar el dos, més "petons de diumenge" que no pas "L'estiu que comença". Aquest és diferent als altres dos encara que tè alguna semblança.
      Gracies!!! ;)

      Elimina
  4. Vaig llegir L'estiu que comença i em va encantar. Potser m'atraveixo amb aquest.

    ResponElimina
  5. L'he llegit. Me'l vaig regalar per Sant Jordi. Molt en la línia a la que ens té acostumats últimament la Sílvia Soler. Una història molt ben explicada, molt ben traçada. Potser en algun moment pot semblar encallada o que no passi res però la història de la Cèlia t'atrapa i dóna un punt d'angoixa a la novel·la. El llenguatge i els pensaments dels personatges, amb el mar i la rambla de Badalona d'escenari, dónen pau al lector. I et fa imaginar perfectament la Sílvia Soler passejant per la Rambla badalonina inspirant-se per a escriure els seus articles i inventant els seus personatges.

    ResponElimina