LA VIDA AL DAVANT

Autor: Romain Gary
Traductor: Jordi Martín Lloret
Editorial: Angle editorial
Idioma original: Francès
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 224
Gènere: Novel·la
Sinopsi: La vida al davant és la tendra història dels marginats explicada a través dels ulls de Momo, un nen àrab que viu a la pensió de la senyora Rosa, una vella ex prostituta jueva, supervivent d'Auschwitz, que acull fills esgarriats en un suburbi de París.
Romain Gary ens descriu un sòrdid mosaic humà -jueus i àrabs, africans, transvestits i prostitutes dels barris baixos- on Momo fa el seu aprenentatge vital. Amb el seu registre adolescent denuncia el racisme i el materialisme i fa una reflexió sobre la vellesa, la soledat, l'eutanàsia.

<<<>>>

«Vaig deixar d’ignorar a tres o quatre anys i a vegades ho trobo a faltar.»

El primer que ens sorprèn és la veu del narrador, en Momo, qui ens explica en primera persona la seva concepció, més aviat peculiar, de la vida. El que ell entén i com ho entén, i també allò que se li escapa per què no ho compren.
Qui ens parla és un nen i ho fa com a tal, encara que ell vol parlar com les persones grans. Arrancant-nos un somriure, de tant en tant, ja que el seu lèxic podem dir que és bastant particular. Trobem, doncs, confusions del tipus “macarró” per “macarra”, “proxineta” per “proxeneta”, “amnistia” per “amnèsia”. O sortides com: “les putes es defensen amb el cul” o bé que “les putes són una filosofia de vida”. També, veurem com demana que avortin a la Senyora Rosa, quant el que vol dir és que li practiquin l’eutanàsia.

L’autor ens situa als suburbis de París, a rondar dels anys setanta, i ens parla d’aquella gent que tots sabem que existeix, i que malauradament són quasi invisibles als ulls dels altres. Personatges marginals que intenten sobreviure com podem. Persones, com el Momo, que té tota la vida al davant, encara que ell no ho tingui tant clar, i a vegades volgués que es pogués rebobinar, com a una sala de doblatge.

La novel·la és per sobre de tot una història d’amor; d’un amor, quasi incondicional, entre una vella jueva i un nen àrab d’uns deu anys. La senyora Rosa, una polonesa supervivent d’Auschwitz i ex prostituta, que es dedica a cuidar els fills de putes del barri, en el sentit literal de l’expressió, a canvi d’una remuneració —així, les prostitutes, aconsegueixen que els serveis socials no les separin dels seus petits, i elles els van a veure sempre què poden.— La seva debilitat és el petit Momo, i per al nen la senyora Rosa també és la persona més important de la seva vida. Ells són els grans protagonistes d’aquesta novel·la coral, on veiem passar molts personatges, quasi tots ells vinculats a l'edifici de sis pisos, sense ascensor, on viuen els dos protagonistes.

Els secundaris també són personatges de luxe. Així, ens trobem amb la senyora Lola, un transvestit senegalès, ex boxejador, que es guanya la vida prostituint-se i sempre està disposat ajudar en tot el que pugui; el senyor Hamill, un venedor de catifes cec, que sempre va acompanyat per un llibre de Victor Hugo, els Miserables; o el senyor N’Da Amédeé el “macarró proxineta”.

La història és dura, colpidora i a la vegada tendra, esperançadora i irònica. Una barreja, molt ben treballada, que ens atraparà des del principi quan sentim parlar al petit Mohamed (Momo) explicant-nos “vivim en un sisè pis a peu”.
Realment ens podem rendir davant la veu narrativa que Romain Garay fa servir. Sempre he pensat que parlar des del punt de vista d’un nen és de les coses més complicades que un escriptor pot fer, i ell ho fa amb una destresa que et deixa bocabadat.