“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 9 de març de 2015

PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA

Autor: Marta Rojals
Editorial: La Magrana
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 368
Gènere: Novel·la Costumista
Sinopsi: Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l'exili universitari i laboral l'Èlia s'adona que amb l'edat s'hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

<<<>>>

«Els gossos et miren des de baix, els gats et miren des de dalt i els porcs et tracten com iguals»


És el segon llibre que llegeixo de la Marta Rojals; amb ella vaig començar la casa per la teulada, i tot i tenir els dos llibres a casa al mateix temps, vaig decidir començar per la seva segona novel·la “L’Altra”. Les comparacions són odioses i més amb llibres d’un mateix escriptor, així que no espereu que en faci cap entre els dos llibres. Els dos m’han agradat, cadascú per les seves coses, i en especial perquè m’agrada la narrativa de la Marta, a qui fa temps segueixo en les seves col·laboracions a diferents mitjans.

Ens trobem davant d’una novel·la escrita en primera persona. Ho veurem tot a través dels ulls de L’Èlia, la protagonista, un arquitecte que pateix les conseqüències de la “crisis del totxo”, que s’acaba de separar després de catorze anys de relació, que sent com es posa en marxa el seu rellotge biològic en el moment més inoportú.
L’Èlia, que com cada any per Tot Sants torna al poble. Un poble petit on tothom es coneix i on la intimitat personal és un bé molt preuat. Al poble on no té cobertura de mòbil, ni Internet. On el present i el passat es barregen. On retroba el seu amor de joventut, feliçment casat amb la seva millor amiga... On res és el que sembla, però això l’Èlia no ho sap i ho anirà descobrint, juntament amb el lector, a mesura que avancen els capítols.

El llibre es divideix en tres parts. La primer “Tardor” on la protagonista passa el pot de Tots Sants, però acabarà allargant uns dies més la seva estada per ajudar el pare al tros. Una primera part on se’ns explica com funciona la vida al poble, al camp, com funcionen els entrellats de la “comunicació” d’un poble tan petit. On a través del present coneixem el passat: l’Èlia petita, adolescent, amb la Clara la seva millor amiga, la Joana, la germana gran. El Bernat i el Jaume, els forasters... On l’Èlia es retrobarà amb el Bernat, lo Trau, aquí no ha pogut ni volgut oblidar, però que no va poder ser perquè la Clara va deixar ven clar que era seu i amb el que havia passat la pobra Clareta...

La segona part “L’Hivern” quan l’Èlia torna al poble per passar les vacances de Nadal. Fins ara només hi anàvem, amb el Blai la seva parella, el dia de Nadal, ara ella sola si queda més dies, en principi fins a reis. Ara és quan es retrobarà amb la Clara, en qui reconeix trets de la seva millor amiga i en qui troba, també, a una perfecta desconeguda. Tindrà el seu primer encàrrec com arquitecte, una casa al poble... Tornarà al tros amb el pare, sabrà que serà tieta. Una segona part on es relacionarà molt més amb la gent del poble, on conviurà amb ells. On descobrirà que res és el que sembla i que la vida pot trontollar en uns pocs segons.

La tercera “Etcètera”. Punt culminant de la novel·la.Un final que és rodó, perfecte, que ho lligat tot i et deixa amb ganes de saber més.

Els grans encerts d’aquesta novel·la són els diàlegs, directes i indirectes, que aconsegueixen caracteritzar els personatges a la perfecció, són creïbles, visibles. Les descripcions dels llocs també són encertadíssimes. I les històries que ens expliquen són tan reals com les nostres i ens hi podem veure reflectits. Tot això arrodonit amb la magistral forma de dominar el llenguatge: alternant amb molta destresa el parlar característic de les terres de l’Ebre amb el català de la capital.

Una novel·la fresca, amb un punt d’ironia que t’atrapa des de les primeres pàgines i que no et desenganxes fins al cap d’uns dies d’haver-la llegit, per què vols més, necessites més.

6 comentaris :

  1. M'ha agradat! la veritat és que m'has fet venir unes dentetes amb aquesta novel·la.. Directe a la meva llista de llibres pendents.

    ResponElimina
  2. Només he llegit l'Altra, aquesta no sé quan però també l'acabaré llegit. Té la seva gràcia la frase que has escollit. :-)

    Estan llegint un bon llibre !

    ResponElimina
  3. En tinc moltíssims pendents, però l'anotaré igualment, si no és aquest any serà el que bé. ;D

    ResponElimina
  4. És d'aquests llibres que temo que agradaran més a les dones que als homes. M'ha rondat molts cops, fins i tot diria que és a casa, però no tinc cap neguit per llegir-lo. L'expliques molt bé, això sí, i en fas venir ganes, però de moment no et faré cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XeXu, jo me'l vaig llegir perquè me'l va recomanar i deixar un home!

      Elimina
  5. Molt recomanable!
    Vaig llegir Primavera, estiu, etzètera i després l'Altra. Tens tota la raó, les comparacions són odioses! Però l'estil fresc de la Marta Rojals es respira als dos. No sabria dir-te quin em va agradar més, tots dos molt diferents. Ara, he de dir que Primavera, estiu, etzètera em va obrir un altre estil de literatura que em va fascinar.

    ResponElimina