HERÈNCIES COL·LATERALS

Autor: Llort
Editorial: RBA La Magrana
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 208
Gènere: Novel·la Negre/intriga
Sinopsi: Vés amb compte amb el que deixes en herència L advocat Ernest Claramunt ha arribat a un acord amb la Francesca Puigmajor, una velleta de gairebé vuitanta anys: li pagarà una pensió vitalícia i, a canvi, el magnífic pis de l Eixample on ella viu ara passarà a ser de la família Claramunt després de la seva mort. Sens dubte, un negoci molt rendible. Llàstima que la vida no respongui mai amb la generositat als plans que projectem; que les persones no siguem peces d’un trencaclosques que algú pot muntar a conveniència, i que el passat pugui retornar con una herència col·lateral.

<<<>>>

«Odiar pot ser més difícil que estimar.»

Després d’haver-ne sentit a parlar molt bé a gent de qui me’n refio del seu gust literari, vaig llegir-me el llibre. És el primer que he llegit de Llort, però puc posar la mà al foc de què no serà l’últim.

L’autor m’ha enganxat amb la seva manera d’escriure. M’agrada la frescor de les seves paraules. La naturalitat dels seus diàlegs, tant els directes com els indirectes, gens forçats. L’agilitat de la seva prosa, no hi ha ni una escena, ni un paràgraf, que puguem pensar que sobri o que es faci pesat, al contrari; tots ells tenen una raó de ser i aporten informació al lector, una informació molt valuosa per anar seguint l’entramat de la història, una història que no decau en cap moment i manté l’interès del lector fins l’ultima paraula. Uns personatges molt reals, treballats a la perfecció, amb un caràcter definit, tots i cada un d’ells, que no cauen en contradiccions, ni tenen actuacions forçades o sobre actuades. Un narrador omniscient, en tercera persona, que es focalitzarà en cada personatge a raó d'allò que l’escena ens demani.

Novel·la negre o d’intriga? Doncs jo diria que té coses dels dos gèneres. Manté una intriga molt ben sostinguda sobre el que passarà amb la Francesca Puigmajor, que als seus cent cinc anys no té gens de pressa per morir-se, i el pis que ha d'heretar la família Claramunt quant ella falti. I també aporta la seva part de negror, encara que de sang i fetge en veurem més aviat poc i molt ben dosificat. També és una novel·la costumista, des del moment que ens parla de la vida quotidiana de la família Claramunt o ens explica com va ser, i com és, la vida de la Francesca. Una barreja de gèneres a la que l’autor sap treure-l’hi tot el suc possible. També hi ha una part, important, de crítica social: maltractaments, venjances, relacions familiars, estafes, demències senils...

El llibre està dividit amb cinc parts diferenciades; cada una d’elles, dividides en capítols curts, ens aporta la informació que necessitem per anar tramant la història.
“L’Aprenent i la vella”, molt curta i amb una informació que ens deixa amb les ganes de saber que coi passa a casa de la Francesca; ens obre la intriga i la deixa en suspens.

“Els Claramunt i la vella” Aquesta segona part ens posa en antecedents de com l’Ernest Claramunt aconsegueix el pis de la Francesca. Ens el retrato de la família Claramunt, una família “clàssica”— para, mare, nen i nena— de classe social mitja -alta, burgesa, que veurem caure en decadència anys després de la mort del pare, fins al punt d'haver de menjar cada dia ous ferrats per pagar la renta a la vella. Veurem com evolucionen els membres: el fill, gandul i borratxo con ell sol, la mare una dona amb aires de grandesa que acabarà per no saber ni qui és. La filla, la més independent per segons que...

“La història de la vella” Coneixerem la vida de la Francesca, avocada a un matrimoni concertat pel seu pare amb un home que no la farà mai feliç. Ni tan sols el naixement de la seva filla aporta una mica de llum a la vida d’aquesta dona. Entendrem, o almenys o intentarem, el perquè de moltes de les seves actuacions i de la seva manera de ser. Un personatge ple de clarobscurs, de contradiccions; que sempre anirà un pas per endavant de l’època que l’hi ha tocat viure. Una dona amb un caràcter fort, insubmisa, independent; trets que la faran sobreviure a les circumstàncies que li toquen viure: la guerra civil espanyola, la postguerra i la segona mundial.

“Els Claramunt i l'herència” Que no pensa morir mai aquest coi de vella? Doncs està clar que no, que no en té gens de pressa per fer-ho. La família Claramunt ja fa molts anys que paga la mensualitat a la Francesca, més dels que ningú hagués pensat. La crisi afecta a tothom i a ells també, això sumat als negocis de l’Artur, el fill, que sempre són ben galdosos i mai porten guanys, si no més aviat tot el contrari. Aquí tornarem a veure la primera escena del llibre; tot i que no té res de còmica us puc assegurar que arrenca un somriure.

“L’herència de la vella” Doncs si, finalment la Francesca es mor. Aquesta última part és el colofó perfecte a la història de la refotuda herència de la Francesca Puigmajor: el pis de l’Eixample que tant han cobejat els Claramunt, especialment la Vicky, la dona de l’Ernest Claramunt.

Una novel·la que es llegeix ràpid, que no pots abandonar fins al final i que et deixa un bon regust de boca.