“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 13 d’abril de 2015

EL SAFAREIG DELS MORTS

Autor: Marta Banús
Editorial: Columna
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 286
Gènere: Novel·la negra
Sinopsi: Esteve Ruscalleda, inspector del jutjat de Berga, arriba a la Colònia de Can Bartet per investigar l'assassinat de la majordoma del mossèn. A través dels interrogatoris, les converses i l'observació del seu voltant, en Ruscalleda descobreix un univers endogàmic, ple de xafarderies i dominat per unes relacions molt viciades. L'assassí pot ser pràcticament qualsevol... La víctima, l'Anselma, era una tafanera malintencionada que havia descobert i esbombat secrets inconfessables de molts dels veïns de la Colònia, amb la qual cosa s'havia guanyat molts enemics. Sense cap pista, l'inspector Ruscalleda haurà de trobar l'assassí abans que aquest torni a actuar per protegir el seu secret.

<<<>>>

«Si assassinar un idioma fos delicte, Ruscalleda, a aquests de la Guàrdia Civil ja les hauria hagut de jutjar i condemnar atots. I més d’un cop.»


Buscava una lectura curta i entretinguda per aquesta Setmana Santa. Un amic en va recomanar aquest llibre, del qual jo no havia sentit a parlar, vaig buscar alguna ressenya i el que vaig llegir em va convèncer de què seria una bona tria, a més a favor seu estava que també existia en format digital, cosa que agraeixo a l’hora de viatjar. Dit i fet em vaig fer amb ell.

Amb aquesta novel·la, l'autora, ens transporta a una colònia Industrial del Berguedà, Can Bartet una colònia fictícia inspirada en Can Vidal, una de les tantes que hi havia a la Catalunya entre finals del segle XIX principis del XX.

Arran de la mort de la majordona del mossèn de la colònia, arriba, a la mateixa, Esteve Ruscalleda, un inspector del Jutjat de Berga, enviat del Jutge Flotats. A través de les investigacions d’en Ruscalleda anirem coneixent el funcionament de la colònia. Un nucli de població que gira entorn de la fàbrica tèxtil on treballen la majoria dels habitants de Can Bartet —per tenir una casa a la colònia en ella hi ha d'haver un mínim de tres treballadors, sense comptar els meritoris i els administratius, pel que alguns dels treballadors no són habitants de la colònia, sinó del poble o de les masies limitant—.

Un amo, Salvador Bartet, que es comporta com un verdader senyor feudal i aquí tots els treballadors i habitants de la colònia l’hi rendeixen pleitesia. Un senyor, que en aquest cas, es venta de ser un dels que més mira pels seus treballadors i dels que més comoditats els hi dóna, d’aquí que la colònia tingui safaretjos i les dones no hagin de rentar la roba al riu; com a tot arreu on n’hi ha, n’hi ha dos tipus: el dels vius on renten la roba la majoria dels mortals i el dels morts on es renta la roba dels difunts o de la gent amb malalties contagioses, així com poden servir d’improvisat tanatori.
El safareig és el lloc de reunió, converses i xafarderies.

En Ruscalleda es trobarà en què l’assassí pot ser qualsevol dels treballadors o habitants de la colònia, ja que la víctima, l’Anselma, era una xafardera poca-solta que havia fet la vida impossible a molts veïns amb les seves tafanejaries i tenia un bon grapat d’enemics. Partint de zero anirà avançant en la seva investigació contra rellotge, ja que ha de trobar criminal abans no torni actuar.

El dibuix precís que l’autora fa d’aquest petit nucli de població, demostra la gran feina de documentació que ha fet. Una colònia regida no només per la llei de l’amo, sinó també per la de l’església i sobretot per les xafarderies i el boca a boca. Un punt neuràlgic con és el Casino, on es troben, majoritàriament, els homes per dinar o fer la partida. La casa de les monges on es passa el rosari i s’aprèn a — ser una “noia com cal”— planxar, brodar, sargir i ser una persona en qui es pot confiar.

Amb un llenguatge més propi d’aquella època que de l’actual, fent servir expressions i girs que poden ser considerats anacronismes; unes descripcions molt acurades que ens faran passejar pels horts, sentir el vent, l’udolà de la sirena quan hi ha canvi de torn a la fàbrica, el repique teix de les campanes o la melodia de l'orgue que toca mossèn Pons.
 Un narrador omniscient que sap el que ha passat i el que passarà però que no ens avança res que ens pugui trencar la màgia del suspens.
Uns personatges perfectament dibuixats i delineats: com la jove Rosita que no és tot l’innocent que sembla i té un punt d’ambició que la fa un xic perillosa —inclús per ella mateixa— per voler portar fil per randa les ensenyances de les monges. En Cisco, un xicot treballador com el que més, una mica bocamoll i amb certes idees sindicalistes no gaire ben vistes. O en Ruscalleda, aquest detectiu enigmàtic, que té tots els cabells blancs malgrat la seva joventut, amb un passat incert a l’Àfrica i de qui et quedes amb ganes de saber molt més.
Una descripció de com funcionaven les coses a l’època on les influències tot ho poden; un retrat costumista molt ben treballat; i el fet de saber mantenir el suspens fins al final, la Marta Banús ha creat una història rodona.

Un llibre fàcil de llegir, estructurat en capítols no gaire llargs, que et fa passar una bona estona i que és difícil de deixar perquè sempre et quedés amb les ganes de saber que passarà.

.

2 comentaris :

  1. Oh !!!!

    L'apunto, m'has fet venir moltes ganes de llegir-lo.

    ResponElimina
  2. Això és una veritable tortura. Si ja normalment anoto les recomanacions, per aquestes dates en tinc tant que vull que ja m'està agafant estrès.
    Doncs apa! un altre a la llista.

    ResponElimina