LA DONA EFERVESCENT

 

 

Tot i que em vaig prometre que, per una vegada, faria les coses bé i llegiria els llibres en ordre, el cert és que la curiositat aliada amb la impaciència s'han imposat i he acabat fent el de sempre: començar la casa per la teulada. Mentre que la primera novel·la on surt l'Eva Botet, 'Les generacions espontànies', segueix a la prestatgeria, no he tingut espera per llegir 'La dona efervescent' que em cridava l'atenció des que va arribar a casa.

 És d'aquells llibres que jo aplaudeixo per la seva temàtica: la maternitat vista des de la perspectiva menys agradable, des del vessant menys amorosa i tendra; des d'un atac de realitat extrema. Ser mare és de les coses més boniques que ens poden passar a les dones. Sí. Però també de les més esgotadores per posar-hi un adjectiu suau.

L'Eva Botet acaba de tenir bessons. Al mateix temps que la seva parella i pare de les criatures, en Miquel, la deixa i la seva sogra, la Remei, decideix morir-se, però no pas desaparèixer de la seva vida, ans el contrari, hi és més present que mai en una versió força torracollons d'en Pepito Grillo o veu de la consciència. I amb tot aquest batibull de situacions ha de lidiar la pobra Eva.

L'Eva és per sobre de tot la mare d'en Bruc i la Clara, també és la parella o exparella d'en Miquel i la jove de la Remei. Sembla que ho és tot menys el que hauria de ser: l'Eva. La seva essència ha quedat diluïda, espremuda i quasi perduda després de donar a llum als bessons. L'Eva literalment s'ha dissolt com una aspirina efervescent qualsevol.

La Mar Bosch ens presenta una doble visió de la maternitat. La que té l'Eva i la de la Remei. Mentre que la segona és una mare possessiva, omnipresent, dominadora i controladora fins a límits insospitats. L'Eva se sent aclaparada per la seva condició de mare: perdura, esmaperduda, morta de son i no es reconeix en la dona que ara és. I ens parla de la maternitat en el sentit més ampli de la paraula: la desitjada, la no desitjada i la que a vegades se'ns nega.

La primera part del llibre es centra més en la relació de les dues dones. En com l'Eva llum de desesperar-se per la presència de la seva sogra dins el seu cap, après a dominar-la, a esperar les seves sortides de to i a reconduir les seves converses. La segona part més centrada en l'Eva i amb el protagonisme absolut de tres fotografies que acabaran de tancar tots els serrells que fins al moment quedaven penjant.

Escrita amb un to despreocupat, divertit, esbojarrat, però sense buscar la rialla fàcil. Una prosa neta de subterfugis, de parafernàlies, lúcida i directa que ens arrencarà més d'un somriure i que, a moltes mares, ens identificarà en molts sentits amb l'Eva Botet.