Arribo al festival Tiana
Negra i el primer que faig és mirar la parada de llibres i sorpresa! Hi ha
una nova obra del guanyador de l'any passat del premi Memorial Agustí Vehi
que es lliura en aquest festival. De Francesc
Puigpelat ja he llegit dues novel·les, una de les quals no em va fer ni
fred ni calor, de fet em va deixar més aviat freda, parlo de 'La
pista d'una morta' —Guanyadora del premi Gregal de novel·la—; la
següent 'Magret
i els anarquistes' —guanyadora del premi abans esmentat— em va
agradar força tot i que vaig odiar una mica a l'autor per les seves similituds
amb el meu adorat comissari Maigret de Simenon, tot i que ho fa amb tant de respecte i afecte i es
nota tant que és un gran coneixedor de l'obra de l'autor francès que em va
acabar per captivar. No m'ho penso gaire i compro aquest últim llibre, el
número 9 de la col·lecció 'Lo Morraco Negre', esperant a veure
a quin dels dos Puigpelat
m'hi trobo: si el que em va deixar feda o el que em va arribar al cor.
Doncs ni un ni l'altre, em trobo amb un Puigpelat que m'agrada sense reserves. Amb una història que
per la seva senzillesa i la seva quotidianitat m'enganxa des de l'inici i em fa
avançar per veure on dimonis em portarà.
Escrita en primera persona, en veu de Damià Mesquida i situada
a cavall entre Tarragona, Salou i Barcelona, fent servir dos arcs temporals,
l'actual i l'any 1975 ens explica com el narrador viu la mort de la seva mare
en un terrible accident de tràfic. Tot comença quan un amic seu recupera el
vell seat 600 de la seva mare,
sense saber que ho és. A partir d'aquí en Damià anirà explicant la biografia
de la seva mare: la relació que tenia amb el seu pare; el seu amor de joventut
amb el cantant Carles Sauri, com era la vida a casa dels Mesquida abans i després
de l'accident, que ell sempre ha pensat que no és tal. De fet no en traurà
l'entrellat fins que el 600 apareix novament a la seva vida
i es decideix a llegir una carta que el pare li va deixar en morir. Una
confessió més que sorprenent.
Puigpelat ens dibuixa un
moment històric del nostre país, les acaballes de la dictadura i l'inici de la
transició. Ens mostra com es tapava tot allò que concernia a els afins al
règim, per mot que fossin assumptes tèrbols. També ens fa un retrat del paper
de la dona en aquella època —no gaire galdós, tot sigui dit— i de les relacions
familiars basades en les mitges veritats, les mentides i els silencis; així com
de les relacions entre generacions. I ens perfila a un Damià Mesquida com un
jove, més tard adult, amb certa síndrome de Peter Pan.
Reconec que he gaudit de la prosa nítida de Francesc Puigpelat, de les seves
descripcions i dels seus diàlegs. D'uns personatges sòlids, amb les seves
carències i les seves virtuts, del retrat de la societat de la dècada dels
setanta... En definitiva que he gaudit i molt de la novel·la.
Diuen que és una novel·la negre diferent o per no haver-hi ni
tan sols és clar que hi hagi un crim. No serè jo, que fujo de les etiquetes com
gat de l'aigua, qui dirà si és o no negre, el que sí que diré és que tant
agradarà als amants del gènere com als que no ho són.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada