«Rapsòdia per a un mort» és el
tercer cas de la inspectora Mina Fuster. Aquesta vegada, Aritzeta treu a la Mina
de la seva zona de confort, per una vegada la inspectora dels mossos no serà la
investigadora sinó la investigada. Per un cantó veurem que té problemes amb
fiscals per un compte a Suïssa —amb grata sorpresa inclosa— i per un altre es
veurà involucrada en un torbi succés que tindrà lloc a la ciutat de Tarragona.
Però aquests no seran els únics maldecaps que
tindrà la Mina. La seva complicada relació amb la seva mare tornarà a fer
acte de presència; en el terreny professional veurà com hi ha certs canvis a la
comissaria i en el personal tornarà a tenir un desengany amorós, i és que
sembla que després del seu estimat Johnny Warhol ningú més és prou bo i
prou definitiu per a ella, i s'adona que quasi no té amics amb els quals poder
compartir les seves coses, encara que poder no és tan greu com ella ho veu en
moments de desesperació.
La història que ens porta Margarida Aritzeta té com a eix central la presumpta mort
d'un home d'ètnia gitana, l'onclo Gros. Aquesta és només
l'excusa que l'autora farà servir per presentar-nos una trama on els
esdeveniments s'aniran precipitant fins a capgirar la tranquil·litat de la
ciutat de Tarragona. Tant la trama principal com les diferents subtrames
que anirem trobant tocaran temes de rabiosa actualitat a casa nostra: així
trobarem referències a l'atemptat jihadista que es va produir a fa un any; el
renaixement del feixisme; la manca de llibertat d'expressió (sobretot per
segons quins col·lectius); les especulacions immobiliàries; les ja tristament
famoses fake news...
Margarida
Aritzeta ens mostra la vida quotidiana d'una de les ètnies més
maltractades en el nostre país. Ens demostra com un seguit d'etiquetes que ens
hem encaparrat a penjar-los no deixen de ser gairebé llegendes urbanes. I ho fa
a través d'un seguit de personatges, encapçalats per l'onclo Gros, qui reconec
que m'ha robat el cor, com són: la Trini, en Ferrovell o la Flora.
Que conviuran al costat d'altres personatges que ja són vells coneguts dels
seguidors de la saga de la Mina Fuster: en Kàputx, la Rubi, el sergent
Serra, en Robert o la ja mencionada mare de la protagonista.
La Margarida
ens acosta a la cultura gitana, especialment a la seva característica forma de
parlar, utilitzant el seu argot i al caló al llarg de tota la novel·la,
incloent-hi, al final d'aquesta, un recull dels temes emprats per tal de
facilitar-nos la seva lectura.
Si hi ha una cosa que m’ha agradat és el final
obert als problemes de la Mina, ja que això vol dir, o al
menys és el que vull pensar, que hi haurà una quarta entrega.
Llegir a l'autora sempre és un plaer, però aquesta
vegada ens porta un text sublim, un veritable plaer pels sentits del lector. I,
tot i fer-me pesada, diré el que dic sempre : ens captiva per la seva prosa
senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa
narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges
reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la història.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada