“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 6 de desembre de 2018

EN SILENCIO






És la primera novel·la que llegeixo de Marin Ledun i crec que no podia haver triat millor. He gaudit i patit la seva lectura a parts iguals. «En silencio» és d'aquells textos que fan mal des de la primera paraula. Abans i tot.
El pròleg, que ve firmat per Sergio Vera el director de la col·lecció, ja ens posa en situació, ens avança el que ens trobarem al llarg de la lectura i ens avisa que serà duríssim, que tocarà os i deixarà cicatriu.

 Certament estem davant un thriller força peculiar: íntim i personal fins al punt que la historia que ens explica quedarà, moltes vegades, en segon pla per deixar tot el protagonisme la naturalesa humana i la psique dels protagonistes. És més important el que senten i el que pensen, les raons que els porten actuar de la manera que ho fan que no pas aquesta actuació en sí. L'autor ens dibuixarà un veritable drama humà on veurem que l'atzar és capritxos i actua de la manera més imprevisible possible, i quan això succeeix les conseqüències poden ser devastadores.

Que passa quan la teva vida, aquella que tant t'ha costat construir i amb la que estàs relativament content i còmoda, s'esfondra com un castell de cartes sota els efectes del pitjor dels tsunamis. Quan has tocat fons tan virulentament que ja no queda cap rastre de qui havies sigut. Quan ja no tens res a perdre perquè no tens res. Quan ni tu mateix et reconeixes quan et mires al mirall... Quan això succeeix és impossible saber que ets capaç de fer, quins seran els teus actes i quines les seves possibles i imprevisibles conseqüències.

Émilie és una jove que ho tenia tot. Vivia la seva vida com sempre havia volgut. Un present meravellós i un futur encara més prometedor. D'un dia per altra i com a resultat d'un accident de trànsit es converteix en una discapacitada, algú que depèn d'una pròtesi per poder caminar. Trencada en mil bocins veu com tot el seu món s'enfonsa portant-la a caure en picat al més profund dels inferns. Amargada per la seva existència merdosa necessita trobar un culpable. Més que un culpable, jo crec, que el que necessita és trobar una explicació i una resposta satisfactòria a la pregunta del milió: Per què a mi? 

Émilie es converteix en quelcom més que una discapacitada física, es converteix en una discapacitada emocional i social. Té la necessitat imperiosa de passar comptes amb el món, de sentir que aquest la redimeix de tots els seus mals. Necessita venjar-se del món. I comença la desesperada busca del seu botxí; vol fer-li sentir el mateix que ella sent. Prendre-li tot com l'accident li pren a ella

L'autor emmarca tota aquesta acció, que acaba convertint-se en un "tête a tête" entre víctima i botxí, en un lloc tan sòrdid i depriment com la seva pròpia existència: una gossera on els animals malden per sobreviure abandonats a la seva sort. I no podria trobar millor reflex per la condició humana dels dos personatges. I ho fa recreant una atmosfera opressiva, fosca i plena d'immundícia. Fent-nos sentir la por, la desesperació, el neguit, la soledat, la ràbia i el dolor que tant Émilie com Simon, cadascú a la seva manera, senten. I posant-nos davant elm mirall de l'autocompassió i l'incapacitat per acceptar els fets o la culpa de cadascú.

L'autor aconsegueix que la línia que separa qui és víctima de qui és botxí acabi sent tan fina que quasi desaparegui i el lector acabi empatitza'n amb els dos protagonistes. I per acabar d'arrodonir una trama fantàstica ens regala l'únic final que no t'esperes, però a la vegada el millor punt final a tant despropòsit.


1 comentari :

  1. No coneixia aquesta novel·la però em sembla interessant tal i com la planteges, una història força versemblant. Me l'apunto.

    ResponElimina