BETTÝ

«Qué fácil es cometer errores cuando se vive en la ignorancia.»

Aquest any he tingut l'immens plaer de descobrir la prosa d'Indridason, una de les moltes assignatures pendents que tenia en el tema de la lectura. Vaig començar amb "Passatge de les Ombres" i tot que no em va acabar d'agradar vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autor, endinsant-me en la sèrie protagonitzada per Elendur Sveinsson, de la qual he llegit ja tres llibres, un d'ells ressenyats en aquest mateix bloc: «La veu». Quan va sortir «Bettý» en frenava que no fos protagonitzada per Elendur, ja que l'únic llibre llegit que no és de la saga no m'havia agradat. Per sort, al final, va poder més la curiositat que les reticències.

«Bettý», és completament diferent de tot el que he llegit d'Indridason. El mateix autor la defineix com la seva obre més americana, més noir. I de fet, «Bettý», és el retrat d'una autèntica femme fatale.

Escrita en primera persona i amb un estil directe, l'autor, ens endinsa en la història d'una passió, additiva i tòxica; on només hi ha una guanyadora, els altres són perdedors. La història d'un crim que té la seva raó de ser en existir aquesta passió malaltissa. Estructurada en 29 capítols i un epíleg que abasten les 231 pàgines de la novel·la, on no sobra ni una sola coma, on cada paraula és estrictament necessària per entendre la trama; en la qual la veu narrativa ens explica durant la seva estada a presó preventiva, intercalant explicacions de com i quan va conèixer a Bettý; explicant, el lector, el poder hipnòtic de Bettý, de com captura a les persones amb la seva personalitat arrasadora i atraient, el seu irresistible magnetisme que fa que caiguis en les seves xarxes sense ni tan sols adonar-te'n. La seva manipulació sibil·lina, de la qual no te n'adones fins que és massa tard per a això.

Cap a la meitat de la novel·la hi ha un gir tan inesperat, en aquesta veu narrativa, que et deixa al lector bocabadat i amb la necessitat imperiosa de rellegir les pàgines anteriors, per assegurar-se que no s'ha perdut cap detall important, que res li ha passat per alt, que realment està descobrint ara les cartes que Indridason decideix mostrar-li.

«Bettý» ens parla del poder de seducció d'algunes persones; d'una manipulació extrema, portada fins a les últimes conseqüències; planejada amb temps, anys de dedicació per aconseguir la fita proposada. La veu narrativa ens fa partícip de tot el que ha patit en aquesta relació, de com Bettý va anul·lar la seva voluntat per doblegar als seus interessos.
També trobem una crítica a la justícia islandesa, al  permissiva que pot ser moltes vegades. O als pares que no accepten les tendències sexuals, l'homosexualitat, dels seus fills.

«Al llegar a la pubertad me di cuenta de cómo era y me accepté. Nunca lo vi como algo anormal o extraño. No tuve una crisis existencial y, si mi familia prácticamente no me hubiera repudiado, mi homosexualidad nunca  habría supuesto ningún problema »(pàg. 129)

Una novel·la que es llegeix a ritme ràpid, que no pots deixar perquè tens la necessitat imperiosa de saber més, de conèixer més. I que ens farà replantejar fins a quin punt coneixem a les persones que ens envolten: que sabem dels altres i de nosaltres mateixos?

« [...]no importa quiénes somos sino simplemente cómo somos.» (pàg.74)