“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dimarts, 2 de maig de 2017

FLOR SECA



«Habia lidiado con mentes bastante más retorcidas, y tal como le decia el forense, asomarse a la mente del monstruo siempre tiene un precio.»

Flor seca de Graziella Moreno
«Flor seca» és la tercera novel·la de Graziela Moreno i la continuació dels personatges de «Juegos de maldad». Tot i que les referències al cas de l'anterior novel·la són constants, es poden llegir independentment l'una de l'altra. Jo no he llegit la primera i en cap moment vaig tenir la sensació que em perdia alguna cosa. Altra cosa és que quan acabem «Flor seca» tinguem unes ganes enormes de llegir la seva predecessora, com és el meu cas.

A «Flor seca» la Graziela ens presenta un thriller on barreja intriga policial i judicial. Amb dues trames, que corren paral·leles en tot moment fins a trobar-se al final del llibre, i que són investigades per dos dels cossos de les forces de l'ordre. Per un cantó tenim als Mossos d'Esquadra que investiguen el brutal assassinat d'una noia, que porta el jutjat de Taulera, amb la Sofía Valle al capdavant; i per altra a la Policia Nacional, immersa en un cas de corrupció dins del mateix cos, l'encarregat de dur-la a terme serà l'Enda Rivas, amic personal de la jutgessa. El punt d'unió de les dues investigacions serà el policia nacional Andrés Rincón.

L'acció transcorre al llarg d'onze dies que van del vint-i-tres de maig al catorze de juny del 2015, havent-hi un salt del primer dia fins al cinc de juny. I que donen pas a cada una de les parts en què l'autora ha organitzat la trama, subdividides a la vegada per capítols curts que és mostrem com avancen simultàniament les dues trames.

Graziela Moreno, que situa l’acció a cavall entre la ciutat de Barcelona i Taulera, una població fictícia propera a la Ciutat Condal, ens presenta una trama ben organitzada i ben lligada amb un final trepidant i farà vibrar al lector. Mitjançant la qual es presentarà la corrupció que s’amaga a les altes esferes de Barcelona on trobarem aberracions com les xarxes de tràfic de dones per a la prostitució, amagats darrere d’uns llocs de treball en locals de luxe i contra els que és complicadíssim poder actuar. També ens parlarà de la violència de gènere o dels mils problemes, per manca de personal i recursos, amb els que s’enfronten els jutjats i per tant també els jutges d’aquest país.

Graziela Moreno té una prosa senzilla, neta i entenedora, inclús pels profans amb matèria judicial, ja que ens explica els procediments d'una forma tan clara que no costa gens seguir-los, cosa que s'agraeix i molt. Agilitzada a través dels nombrosos, i ben construïts, diàlegs que trobem al llarg de tota la novel·la. Les descripcions són acurades, i amb poques paraules ens dóna un munt de detalls que ens ajuden a visualitzar les escenes com si és trobéssim al lloc dels fets.

Un dels punts forts de «Flor seca» són els seus personatges. Tot i que el nombre de personatges en joc és alt i quasi que podríem parlar d'una novel·la coral, està clar que els grans protagonistes són la Sofía Valle i l'Enda Rivas. Uns personatges amb els quals empatitzarem de seguida que els coneguem i que ens duran de la mà a través de les seves respectives investigacions. Són reals, no són personatges turmentats pel seu passat ni per les seves accions, per molt, que especialment Rivas, tingui un passat difícil d'oblidar, ans al contrari, els problemes que se'ls presenten i els desitjos personals de tots ells, i no parlo només de la parella protagonista, sinó dels gros dels personatges que apareixen, són els mateixos que podem tenir qualsevol de nosaltres. Les seves vides són vides normals dins de la bogeria que representen les seves professions. No hi ha accions forçades, sinó que totes elles van encaixant de la manera més natural en la trama.

No puc acabar la ressenya sense fer una menció a les cites que l'autora posa a l'inici de cada capítol i que van des de clàssics de la literatura universal, a literatura més contemporània, passant per cançons de grups de moda. Totes elles molt encertades.
Ni sense parlar del tema que és un dels eixos vertebrals de les investigacions: la Grècia Clàssica; o de la gràcia que en va fer trobar-me una referència a un dels llibres que jo llegia a l'hora que aquest, «El hombre de los círculos azules » de Fred Vargas (pàg. 37)

«La mitad de la gente miente descaradamente, y la otra mitad nunca dice la verdad completa.» (pàg. 57)



2 comentaris :

  1. L'acabo de llegir. Complexa i molt ben escrita.

    ResponElimina
  2. De tota la novel·la negra que hi ha ara, aquesta és una de les que em tira més, cada ressenya que llegeixo la deixa molt bé.

    ResponElimina