“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 22 de maig de 2017

UNA DOLÇA CANÇÓ



«El pis silenciós està sota totalment sota el seu jou com un enemic que volgués implorar perdó.»

Una dolça canço de Leïla Slimani
Reconec que abans de llegir «Una dolça cançó» no coneixia a l'autora, Leïla Slimani, guanyadora del premi Goncourt en 2016. El llibre em va cridar l'atenció quant, en una xarxa social, un autor al qual admiro, Toni Hill, parlava meravelles de la novel·la. Abans de comprar el llibre vaig buscar informació per la Xarxa i en vaig trobar que és una història basada en un fet real: l'any 2012, a Nova York, una mainadera va intentar suïcidar-se després de cometre un doble infanticidi. Després de veure aquesta informació i que la traducció al català era de Lluís Anton Baulenas, el llibre no va trigar gaire arribar a les meves mans.

«Una dolça cançó» comença amb una escena potent, d'aquelles que no deixen indiferent al lector. Tot el contrari,  una escena que el sacseja de cap a peus per la seva brutalitat, donant-li un cop de puny a la boca de l'estómac que el deixa sense alè: l'assassinat de dos nens de poca edat en mans de la seva mainadera. Una escena que, encara que ja ens avança que és el que passa al final de la novel·la, fa que el lector vulgui seguir endavant, amb el cor encongit pels fets relatats, per esbrinar que ha portat a la cuidadora dels nens a cometre tal atrocitat.

Leïla Slimani ens explica la història de la Louise, una dóna entrada en la quarantena, d’aspecte fràgil, que és la mainadera que tota mare ha somiat pels seus fills, una autentica Mary Poppins dels nostres dies. Discreta i eficient, a poc a poc, s’anirà fent imprescindible a casa dels Massé, una llar que anat fent-se seva amb la paciència i la perseverança de qui sap el que vol. Ningú sospita que tanta dedicació i abnegació neixen de la insatisfacció que li produeix la seva pròpia vida, que la llar dels Massé, impecable sota la seva cura, és el pol oposat a la seva pròpia llar. El buit i la desolació de la seva llar reflecteixen el desordre dels seus afectes.

L'autora, mitjançant una sèrie de capítols, els únics que tenen títol: un nom propi, ens anirà rellevant detalls del passat de Louise que ens aniran dibuixant el mapa de la seva vida, de les seves dissorts, de la seva malaltia ..., vídua i amb una filla a la qual no veu des de fa molt de temps, amb greus problemes econòmics i una personalitat complicada i complexa. Leïla Slimani ens anirà deixant veure les rareses de Louise, les mateixes que els Massé han volgut obviar en veure que les seves vides eren molt més agradables i fàcils quan ella és a prop. Però seran, precisament, aquestes mateixes rareses, els seus atacs de geni incontrolat i la manera com desafiarà en nombroses ocasions a Myriam, desobeint les seves ordres, el que a la llarga faran que com a mínim Paul acabi sentint-se incòmode en la seva presència.

I és quan comença a entreveure que en poc temps deixarà de ser imprescindible a la llar de Myriam i Paul; quan veu que aquesta situació que ha anat teixint amb la paciència de l'aranya creant la teranyina on cauran les seves preses, se li escapa de les mans, quan una nova obsessió s'apoderarà de la Louise: Myrian ha de tenir un altre fill, un nen per seguir-se sentit imprescindible. Ens mostra com la frustració, la soledat, el ressentiment i la bogeria d'una persona la portessin a cometre un acte Tan brutal com és l'assassinat de dos nens.

«Una dolça cançó» ens ensenya com és de complicat poder compaginar la maternitat amb el món laboral i els dubtes que això genera en les dones, i per tant ens mostra també el paper del pare en la nostra societat, com és el qui sempre ho té molt més fàcil.


«Ara mateix té l’íntima convicció, una convicció ardent i dolorosa, que la seva felicitat els pertany. Que ella és d’ells i ells són d’ella.» (pàg. 64)



1 comentari :