“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 8 de maig de 2017

LA DRAGA



«[...] la nostàlgia és una malaltia, una pústula purulenta que fa temps que  em vaig deixar estripar sense anestèsia [...]»

La draga d'Esperança Camps
La lectura de «La draga» venia avalada pels magnífics comentaris que n’havien fet, als seus respectius blogs, l’AnnaMaria Villalonga i la Raquel Gàmez; per una editorial que vint-i-tres números després, segueix sorprenent al lector, arriscant i encertant-la amb les seves publicacions- Publicacions arriscades, diferents, punyents, de les quals, pel meu gust, aquesta és la millor, perquè «La draga» és el millor llibre que he llegit aquest any, poder que he llegit amb anys....
L’Esperança Camps, que ja en va captivar amb la lectura de «L’illa sense temps», ara m'ha guanyat incondicionalment. La seva prosa punyent i demolidora, t'entravessa amb una força descomunal, et captiva i et fa caure, irremeiablement, en la teranyina, magistralment teixida, de les seves paraules.

Amb un pròleg, escrit per la mateixa autora, que ja ens avisa del que trobarem durant la lectura de «La draga»: maldat, el mal. I és cert, «La draga» parla essencialment de fer i rebre mal. I és una lectura que provoca neguit mentre t'endinses en les seves pàgines. Unes planes que ens parlen de la grisor, de la devastació d'un territori: Illa, on l'aigua no és potable, on les platges no són idíl·liques ni són de fotografia per reclam turístic, on hi ha una base militar; on tothom es coneix i té secrets amagats sota l'estora. Una Illa cementiri.
On poden sentir la pluja que cau insistentment i veure com ho arrossega tot, deixant encara més desolació en un territori ja prou maltractat; podem olorar la pudor de les seves aigües... i podem notar la por i el desassossec dels personatges que viuen a Poble.
Illa que té Poble i Ciutat i que pertany a un Continent. Tot genèric, sense noms, sense personalitzar, perquè no cal, no és necessari. Pocs personatges tenen nom, molt pocs.
I en mig de tanta sordidesa l’autora dóna un respir al lector, descrivint una casa clara, neta, diàfana, on tot és de color crea i ens mostra els mobles, les cortines, la manteta i ens deixa olorar les espelmes amb aroma a vainilla, però també ens deixa veure, i olorar, la por de la propietària de la casa on tot és de color crema; perquè a Illa el que predomina és la foscor, la por i el mal i encara que hi hagi un reducte de color crema amb olor de vainilla, aquest no pot ser idíl·lic, perquè a Poble d’Illa res és idíl·lic.

Esperança Camps juga amb la veu narrativa —i ho fa amb un mestratge envejable— portant-la fins al límit: un narrador que parla amb el lector, amb el personatge i també amb el narrador. I encara, que dit així, sembli que parla amb el mateix, no és cert. Parla amb el narrador prenent la distancia necessària perquè el lector es cregui el que diu i sobre tot a qui li diu: al narrador.
Una veu narrativa que ens explica el passat, ens fa la crònica del present i es avança píndoles del futur. Que, com ja hem dit, salta de la primera a la segona o tercera persona amb molta facilitat, i amb una naturalitat que fa que el lector o entomi com el més normal del món i segueixi llegint sense perdre el fil.

«La draga» és una novel·la sense punts i aparts. Quasi sense majúscules i on l'autora juga amb l'ortografia, posant-la al servei de la narració. Diàlegs directes i indirectes, tractats de la mateixa manera. Tot escrit amb un tempo lent, que ens convida a la reflexió. Una novella introspectiva, escrita de dins cap en fora, amb un final que és un cop de puny a la boca de l'estómac del lector, que et fa preguntar: cal? I la resposta és evident encara que demolidora: Sí, cal.

«Illa és vella i bruta i contaminada. I malaltissa»(pàg. 102)




3 comentaris :

  1. Necessit llegir-la, ja!!! I no hi arriba...

    ResponElimina
  2. Ufff, m'ho pensaré en tot cas, em sembla una mica dura. Havia llegit "La cara B" d'aquesta autora i em va agradar força, però ara mateix aquesta no crec que li tregués tot el profit, potser més endavant.

    ResponElimina