“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dimecres, 8 de febrer de 2017

TEMPS DE RATES



«[...] que es va traduir en una bufetada de realitat des del moment que es va casar i va descobrir que els contes de princeses no existeixen als barris perifèrics.»


Temps de Rates de Marc Moreno
Sense alè. Sí, sense alè. Així és com es queda el lector després d’haver llegit l’última novel·la del Marc Moreno, «Temps de rates».

Escrita amb un ritme endimoniadament trepidant, que no dóna treva; a cop de frases curtes; diàlegs brillants; descripcions fugaces que donen els detalls més essencials de l’entorn o dels personatges; sense perdre aquest toc d’humor, negre, molt negre, al que ja ens té acostumats l’autor, i que serveix per arrancar-nos encara que només sigui un lleu somriure, en mig de tanta sordidesa.

El que més ens crida l’atenció és la forma d’estar narrada...no desvetllaré gran cosa perquè si no perdria la gràcia quan la llegíssiu, només apuntar que l'autor es basa en un narrador testimoni, una veu molt peculiar a la qual Marc Moreno sap treure-li tot el profit i aconsegueix que la història ens sigui molt més propera.

L’autor situa l’acció en un barri de Barcelona que ell coneix molt bé, la Verneda. Un barri que queda molt lluny de les guies turístiques de la ciutat, de les postals que es venen a les Rambles; una barriada que viu en una realitat que molts preferim obviar, però que existeix, que és tangible i que és a toca nostra: drogues, delinqüència, joves sense cap esperança de futur, parats de llarga durada, famílies que sobreviuen amb poc més de 400 euros mensuals, desnonaments...

Si a «Contra l’aparador», anterior novel·la de l’autor, també situada al barri de la Verneda, en Marc Moreno  ens presentava a dos personatges que van acabar sent entranyables per al lector: en Cruiff i en Rexach; a «Temps de rates» ho serà el mateix protagonista, l’Eloi, i els seus dos inseparables amics: en Charly i el Mentens. I sobretot,  la mare de l’Eloi, que per a mi ha estat el personatge revelació de la novel·la.

Personatges   tan ben perfilats que ens assemblarà estar-los veient, asseguts al banc del parc; amb els que no ens costarà empatitzar, especialment amb l’Eloi, i que moltes vegades ens despertaran tendresa. Nois del barri, que fan servir un llenguatge del carrer, dels baixos fons.
I per a mi aquesta és una de les grandeses del Marc com a escriptor, aconseguir que personatges desarrelats, veritables perdedors d'aquest joc macabre que és la vida, ens despertin tendresa; ens faci patir quan ells pateixin i  que ens alegrem de les seves efímeres victòries.

«Temps de rates» és la novel·la més negra d’en Marc Moreno. Una novel·la carregada de brutalitat i fatalisme, que ens fa un retrat descarnat d’una crua de realitat;on no trobarem a ningú que sigui extremadament bo, però tampoc a ningú que sigui maleïdament dolent, els personatges són com les circumstàncies en què viuen els fan ser, no tenen cap oportunitat de triar o de canviar el seu destí, que sembla escrit a foc.


«I recorda que tu i els mitja merdes com tu d’aquest puto barri no teniu futur, ni legal ni il·legal, no sortireu mai d’aquí [...] així que no et facis il·lusions.» (pàg. 103)



1 comentari :

  1. Molt d'acord en tot.
    t'enganxen els protagonistes i pateixes molt!

    ResponElimina