L'IMPERI DELS LLEONS

«Aquí no  hi ha policia, no   hi ha Govern, i fins i tot Déu només hi és a vegades.»

 «L’imperi dels lleons» és la novel·la negra més clamada, reposada i madura que he llegit de l’autor. Molt diferent de totes les altres, encara que si no volem faltar a la veritat, cal dir que totes les novel·les negres que ha escrit en Sebastià Bennasar són completament diferents entre elles. 
En Sebastià és d’aquells autors que es reinventa en cada llibre que escriu; que sempre ens sorprendrà, perquè mai trobarem el mateix.

Encara, que si segueixo sense faltar a la veritat, hi ha un punt en comú en tots els llibres que fins ara he llegit d’ell, tant si són del gènere negre com sinó, i és que en tots parla de llibres, de literatura, d’autors coneguts i en aquesta obra no podia ser diferent: dos dels personatges són lletraferits, el clan Neige inverteix en cultura, en llibreries; i a més a més en el capítol 15 hi ha una menció especial per a tres dels grans, els més grans, del gènere: Manuel Vázquez Montalbán, Jaume Fuster i Andreu Martín.

«L’imperi dels lleons» comprèn el període comprés entre el 1972 i el 2006 i ens explica la història de la banda lionesa, els seus negocis legals i els il·legals (especialment aquest). La novel·la avança i retrocedeix en el temps, marcat a l’inici de cada capítol en quin any o en quina dècada ens trobem. Veurem com la màfia lionesa acabarà entrant en el negoci del totxo a la costa catalana, més exactament a l’Empordà, o a més també controlaran part del mercat del peix i d’oci, de la zona.

La narració corre a càrrec d’en Pascal Neige, —fill petit de Jean Neige— qui està relatant els afers de la banda i de la família a en Marçal, el seu amant.

La banda d’en Neige està formada en gran part per soldats que han tornat de la guerra d’Algèria, els Pied Noir, soldats desencantats que se senten traïts per en Charles De Gaulle i incompresos pel seu propi país. El nucli de la banda el formen cinc amics, Jean, Michel, Luigi, Sébastien i Renne, que començaran amb petits atracaments als pagesos de la zona, i que acabaran formant part de la banda mafiosa més important de França. Lleials entre ells, especialment amb el cap, Neige, per qui donarien la vida,  no conceben la traïció i qui els traeix ho paga car, molt car.

Sebastià Bennasar, ha fet una extensa feina de documentació, que va utilitzar en gran part per un treball d’investigació en un Màster d’Història del Món de la Universitat Pompeu Fabra, centrada en la història real de diverses bandes mafioses, i per sobre de tot en la del clan Nivois i el seu líder  Renè Nivois i la història d’en Vaccarazi, assassinat per un franctirador quan era un dels presos de la Model (1984).

Benassar ens parla d’una època del nostre país, la de la transició on els problemes interns, com el terrorisme d’ETA, era la prioritat de les forces de l’ordre públic i del govern, cosa que afavoreix que entrin organitzacions mafioses que venen aquí a portar a terme els seus “negocis legals”, i que per aconseguir-ho no dubtaran en extorsionar, coaccionar, servir-se dels mitjans de comunicació, blanquejar diners o assassinar, entre d’altres; ell com autor, se servirà del clan Neige  per a descriure-ho.

 L’autor es manté fidel al seu estil d’imatges impactants que queden gravades a foc en la retina i la memòria del lector, un ritme frenètic que no deixa que l’acció decaigui en cap moment per presentar-nos una de les millors novel·les del gènere negre.

«Mai no s’ha de jutjar els enemics des d’una posició de superioritat. La vanitat és la pitjor de les aliades d’un soldat.»