“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 21 de març de 2016

REZOS DE VERGÜENZA


 «Así como otros necesitan la familia, los amigos o el deporte para sentirse vivos, yo no podía pasar sin escuchar rock and roll. Era algo así como la gasolina que me mantenía vivo.»

Després de llegir “Melodía quebrada” deia que Eustaquio Mercado, Tiki pels amics, m’havia enganxat completament, que m’havia atrapat com si fos una tranyina embolcallant-me a cada pàgina una mica més; ara, després d’haver devorat “Rezos de vergüenza” en declaro completament enamorada d’en Tiki.

Ens trobem davant d’una novel·la estructura amb capítols curts, que donen agilitat a la lectura; escrita en primera persona des de la veu d’en Tiki Mercado. Amb la prosa àgil i la senzillesa narrativa d’en Josep Camps que torna ha crear una trama molt ben plantejada des de l’inici, amb una informació perfectament dosificada, que fa que t’enganxis a la lectura volen saber quin serà el desenllaç.

Si a “Melodía Quebrada” deixaven a Mercado fora del cos de Mossos d’Esquadra, a les primeres pàgines de “Rezos de Verguenza” veiem com dos anys després hi torna de manera provisional, i posant les seves condicions, —entre d’altres tornar a treballar amb l’Elvira Santgenís— per tal d’esclarir la mort del seu bon amic Quim Alberti.

En Tiki segueix sent el mateix, poques són les coses que han canviat a la seva vida. Ja no punxa en el Mariscal, que va tancar, sinó que té el seu propi temple del rock: el Roxane on de tant en tant també hi fan concerts umplunged; tampoc té a la Rocio al seu costat, qui cansada de què en Mercado no es decidís es va buscar una parella que l’hi donés estabilitat, però seguirem veient el Tiki seductor.
Ens trobem davant d’un Tiki més sensible, a qui la mort del company, de l’amic, el farà tocar fons; que a més a més es culpabilitzarà d’alguna de les altres morts, se les carregarà a la consciència i això farà que sigui molt més vulnerable, sobretot si el cas que porta entre mans està relacionat amb el tràfic de drogues, mon del qual intenta mantenir-se allunyat no sense esforços.
Un desconsuelo infinito me sacudió el cuerpo. No me vi capaz de soportar aquella culpa. Demasiado grande. Estaba tocando fondo. No supe qué hacer, me sentí extremadamente vulnerable, débil. Me levanté y me miré en el espejo que había encima de la pica. Lo que vi no me gustó nada: un tío sin afeitar, con la cara demacrada y unos ojos vacíos. Un estorbo.(pag. 90)
L’acció es desenvolupa novament a Barcelona. La Barcelona dels contrastos: dels baixos fons i de les grans fortunes. De la gent de missa, de l’Opus, que sembla que estiguin per sobre del bé i del mal, però que estan enfangats fins dalt. No se’n lliura ningú: des del camell de barriada, fins al fill d’un d’els banquers més importants de la ciutat, que a més és supernumerari de l’Opus. Tots tindran el mateix final.

Ens retrobem en quasi tots els personatges que vàrem conèixer a “Melodía quebrada”, els coneixerem una mica més. Uns personatges que en aquella primera entrega estaven molt ben treballats i que ara creixen encara més, fent-se més visibles, més creïbles.

I un altre cop en Josep Camps, amb la veu d’en Tiki Mercado, ens torna a donar una classe magistral de rock and roll. Un altre llibre que porta banda sonora incorporada, aquesta vegada amb play list inclosa al final de l’obra i que podem escoltar aquí.


Autor: Josep Camps
Editorial: Alrevès (2016)
Idioma original: Castellà
Idioma de lectura: Castellà
Pàgines: 250
Sinopsi: El sargento Eutiquio Mercado se reincorpora a los Mossos d’Esquadra para esclarecer la muerte de Borja Tintoré, hijo de un importante banquero vinculado al Opus Dei, y de Quim Albertí, compañero suyo en el Cuerpo durante muchos años. Una investigación que pondrá a prueba la estabilidad emocional del protagonista y que debilitará por momentos su tenacidad. Ambientada en la Barcelona actual, de capítulos cortos y ritmo frenético, nos encontramos con una novela a medio camino entre los géneros negro y policial que bebe de los cánones que en su día marcaran Jim Thompson, Mickey Spillane o el mismo Manuel Vázquez Montalbán. 


2 comentaris :