“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 7 de març de 2016

ON MAI NO CREIX L'HERBA

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial: Alrevés/Crim.cat (2015)
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 178
Sinopsi: Quantes vegades s’ha sentit a dir que els homes del temps no n’encerten ni una?
Doncs això devia pensar en Marc Farré, l’expropietari d’una pista d’esquí del Pirineu, quan durant la Diada de l’11 de setembre decideix acabar amb la vida del meteoròleg més famós del país. Però no serà l’únic... En pocs dies, el veterà comissari Jaume Fuster haurà d’investigar l’aparició d’un doble assassinat contra els meteoròlegs de TV3.
Al mateix temps, al barri barceloní de la Verneda, on res no es mou sense que ho sàpiga l’Ariadna i la seva quadrilla, imposant la seva pròpia llei i ordre, aquests reben un encàrrec molt especial: robar una casa a la Vila Olímpica. Molts diners en joc i la promesa d’una venjança poden fer inclinar la balança.
 I simultàniament, un grup de neonazis apareix per robar la Moreneta amb unes pretensions ben maquiavèl·liques.
<<<>>> 

«Matar un home és fàcil. Només s’ha de tenir un motiu i moltes ganes de fer-ho.»

Després de dues lectures molt més assossegades, “Nocturn de Sant Felip Neri” i “Cants de Sirena negra” on vaig gaudir plenament de la prosa de l’autor, en retrobo amb el Bennasar més esbojarrat a “On mai no creix l’herba”; el Sebastià de les novel·les negres, però negres com la gola del llop. Tenim tots els elements per què així sigui: sang i fetge per donar i vendre: l’assassinat dels homes del temps i algun dany col·lateral, per no parlar dels morts de les altres trames que conformen el llibre. I una bona dosis de crítica social.
Tampoc hi pot faltar la picada d’ullet a la literatura, en aquest cas, como no podia ser d’altre manera, a la literatura de gènere negre amb clares al·lusions a Vazquez Montalban, les seves novel•les i els seus personatges i a Andrea Camilleri.

Ens retrobem amb vells coneguts, per una banda amb el comissari Fuster a qui vàrem conèixer a “El país dels crepuscles” i per altra amb en Miquel Romaní de “Les mans del drac".

I amb tots aquests ingredients, i uns quants més., l’autor organitza tres trames paral·leles que encara que algun moment conflueixen entre elles ben bé podrien ser tres històries independents. I tot això amb menys de dues-centes pàgines dividides en capítols curts.
Ens troben davant una novel·la coral, on tots els protagonistes tenen un pes específic.

Els personatges tenen uns perfils molt característic, ens mostren una part de la societat actual, aquella part que, moltes vegades, pot esdevenir invisible per la resta, però que existeix i lluita per sobreviure. Gent que davant situacions límit responen d’una manera extrema, amb violència, poder perquè és l’única manera que coneix, o l’única forma de fer-se visible davant una societat cada dia més corrompuda. Són personatges marginals o a qui la societat a marginat d’una manera o altra. Bennasar només perfila aquests personatges, és el lector qui haurà d’acabar de donar-los identitat.

Bennasar torna a demostrar ser un mag de la narració, fent anar tres narradors completament diferents, depenent de la trama en la qual ens trobem i canviant de primera a tercera o segona persona amb una facilitat que deixa meravellat al lector, qui quasi no es dóna compte dels canvis gràcies a la sotilesa amb què estan fets. I on per sobre de tot predomina la veu en segona persona que fa que el lector s’involucri molt més en la història.

La seva facilitat per explicar-nos histories queda palesa un cop més. Sense grans estridències, explicant-nos el dia a dia de cada personatge amb tanta naturalitat que et fa l’efecte d’estar-ho vivint en primera persona, les histories llisquen per si soles, es barregen i separen a conveniència dels fets que hi succeeixen.

Amb el seu llenguatge característic, planer, senzill i esquitxat de mots i girs en mallorquí, deixant part de la seva essència en cada obra, Bennasar es perfila cada cop més com una de les grans veus de la nostra literatura contemporània.




4 comentaris :

  1. La manera com està escrita fa que es llegeixi ràpid, però alhora provoca moltes reaccions.

    ResponElimina
  2. Mare meva, quin argument! Em crida l´atenció la temàtica dels nazis per robar la Moreneta... ;)
    Saps? Serà una gran opció per regalar el dia de Sant Jordi. :)

    ResponElimina
  3. Tinc el nocturn a casa esperant torn, però aquest sembla que incideix en el que em tira una mica enrere de l'autor. M'agrada com escriu, i ho fa sempre amb una ironia i una fluïdesa increïbles, però tanta història, en tan poc espai... em costa. Massa barreja. Suposo que amb el temps l'acabaré llegint, però pas a pas.

    ResponElimina
  4. El vaig llegir no fa gaire i em va agradar, entretingut i fàcil de llegir. Segurament repetiré Bennasar.

    ResponElimina