DIAMANT BLAU

 Autor: Care Santos
Editorial: Columna
Idioma original: català
Idioma de lectura: català
Pàgines: 446
Sinopsi: Diamant blau ens submergeix en el passat familiar durant les primeres dècades del segle XX, quan l'esplendor de la burgesia es contraposa a la convulsió social.
En Silvestre Pujolà és un home fet a si mateix que deixa enrere el seu passat rural per començar a treballar com a tintorer en una fàbrica tèxtil de Mataró a mitjan segle XIX.
El seu afany de lluita el portarà més enllà de la seva destinació en conèixer la Teresa, una dona que donarà sentit a la seva vida plena de superacions constants.
Uns anys més tard, la Teresa Pujolà, la néta, recorrerà el camí invers en renunciar a la seva posició social per casar-se amb qui estima.

<<<>>> 

« El passat és una compareixença de fantasmes. Jo només sóc la primera Tinc dret a començar. Per tres raons: perquè vaig arribar primer, perquè vaig morir per res i perquè de la meva sang va néixer un monstre. Un monstre amb faldilles que combregava cada dia i tenia nom de flor.»

“Diamant Blau” és la tercera novel·la que llegeixo de la Care Santos. Si les dues anteriors, “Desig de Xocolata” i “Habitaciones cerradas”, em varen captivar només començar a llegir-les, aquesta ha trigat, una mica més, en convencem i poder no acabat de fer-ho del tot. Les comparacions són odioses, però ja ens varen trobar amb una nissaga familiar a “Habitaciones cerradas” i encara que les dues obres no tenen res a veure, jo em quedo amb la primera.

Si és cert que la Care ja ens té acostumats als salts temporals en les seves novel·les, de normal no em costa gens situar-me a l’època on ens movem, aquí la cosa se’n feia una mica més complicada, i encara que l’autora sempre ens diu en quin moment ens trobem, m’he perdut diverses vegades, especialment a la primera part (la més llarga) on els salts són constants i els personatges, moltes vegades, comparteixen nom i cognom. He de dir a favor seu que, almenys en l’edició de Columna, hi ha un arbre genealògic que ajuda una mica.

L’autora que s’ha nodrit de la seva pròpia nissaga per escriure “Diamant Blau”, la història de la seva àvia Teresa. Fa un retrat de la societat mataronina de l’època, on el tèxtil era la indústria a l’alça i el cinema despuntava amb força.
Care Santos ens narra la història d’una nissaga familiar, els Pujolar, que en baixar de la muntanya, Olot, i instal·lar-se a vora mar, Mataró, es converteixen en els Pujolà, perden la “r” final del seu cognom.
Podem dir que “Diamant Blau” és una història d’amors complicats i secrets amagats.

Encara que la protagonista principal sigui la Teresa Pujolà,“Diamant Blau” és una novel·la coral.
El treball que l’autora fa amb els personatges, especialment els femenins, es digna d’elogi. Estan ben treballats, són creïbles, tenen ànima; els estimes o els odies, no hi ha espai pel terme mitjà. Les dues Tereses, la Teresa Pujolà i la Teresa Marquès despertaran la simpatia del lector. Dones avançades al seu temps, fetes a si mateixes, que lluitaran per allò que volen, sense fer cas les ferreres normes de conducte de l’època que els ha tocat viure. Així com la Margarida Gomís, mare de la primera, és tot el contrari, una dona amb grisa, fosca, que viu segons els dictats de l’església i que no accepta cap indici de modernitat; una dona abocada a les obres de caritat, però que amb els seus no mostra cap indici d’humanitat.

La novel·la abraça un ampli període de temps, quasi dos segles de la història de la nostra terra, perfectament documentat, tal com l’autora ens té acostumats en les seves altres obres.
Care Santos fa servir un llenguatge cuidat, fluid, capítols curts. Amb moltes referències musicals i cinematogràfiques.