SOTA L’ASFALT

Autor: Llort
Editorial: RBA/La Magrana (2015)
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 192
Gènere: Negre
Sinopsi: A Barcelona, cada dia, més d’un milió d’usuaris recorren els cent vint-i-tres quilòmetres de vies de la xarxa de metro. Un d’aquests és el Marçal, un noi de vint-i-set anys que un dijous al vespre surt de casa decidit a trobar el seu pare.
La nit serà llarga. La recerca, intensa. Les amistats, perilloses. Què pot arribar a ocultar la gruixuda capa d’asfalt que ens aïlla de la foscor del subsòl? Què hi ha de cert i què és llegenda urbana en el laberint de vies, túnels i estacions?

<<<>>> 

« La meva memòria té vida pròpia;som una parella oberta .»

Després de quedar bocabadada en llegir “Herències col·laterals”, i descobrir l'habilitat de Llort per crear novel·les negres diferents, m’enfronto a la lectura de “Sota L’Asfalt”. En aquesta segona obra descobreixo que les seves habilitats van increscendo, igual que el ritme de la novel·la i les ganes que té l’espectador d’avançar i endinsar-se una mica més en aquest subsòl urbà.

Tots els que vivim en una ciutat que té metro o hem viatjat en aquest mitjà de transport, en un moment o altre ens hem quedat mirant els túnels per la finestreta esperant veure... qui sap si alguna de les criatures que en ells hi habiten... A partir d’ara ho farem d’una altra manera si és que encara ho fem...
Les llegendes urbanes sobre el subsòl de Barcelona són moltes i n’hi ha per tots els gustos.

El llibre no està escrit per capítols, ni dividit en parts. Si més no, sí que podem diferenciar dues parts o fragments a temor del narrador que es fa servir a cada un d’ells. La primera part, capítol o com l’hi volem dir, el gruix de la novel·la, on trobem els trets més importants, com són: el desencadenant, el conflicte inicial, la majoria de punts de girs... Està escrit en primera persona. Mentre que la segona part, el desenllaç, el narrador utilitzat és en tercera persona.

Mentre qui ens parla és el protagonista, en Marçal Trias, la història és quasi surrealista. Amb un ritme trepidant que et deixa sense alè, les situacions, cada cop, més rocambolesques, s’aniran succeint davant els ulls del lector.
Llort ens parla d’un seguit de tribus urbanes que podem trobar a qualsevol ciutat: grafiters, skins, antisistema... i els dóna a cada una d’ells el paper i l’espai que els pertoca.
També ens mostrarà el funcionament del metro des de dins: qui obre i tanca les estacions, com es fa; on porten les portes que ni tan sols veiem, però que hi són. Fen servir el llenguatge propi dels treballadors de TMB.

Llort ens atrapa des dels primers moments.
Les descripcions dels llocs per on anem passant:les andanes, diferents dependències del TMB o els túnels del metro o... són d’un realisme esfereïdor. Les dels fets no es queden curtes i son tot l'explicites que han de ser, fent treballar la imaginació del lector, sense callar res.
Els diàlegs frescos, creïbles, ens fan entrar de ple en l’acció.
Així com les descripcions dels protagonistes, que faran que els anem coneixent una mica més a mesura que l’obra avança. Fins al punt d’empatitzar amb algunes de les seves emocions: ens sentirem decebuts quant la Idoia li doni carabasses al Marçal i odiarem als skins pel seu deplorable comportament.
Seguirem al Marçal esperant, com ell, el moment del retrobament amb el pare.

No faltaran grans dosis de sang i fetge, baralles, drogues i alguna sorpresa més. Amb un final inesperat —reconec que m’ha tingut ben enganyada fins que fa el canvi de narrador— Llort es proposa un viatge nocturn i inquietant pel subsòl barceloní.

Una novel·la transgressora i un xic gamberra que et tindrà enganxat fins al punt final.