Traductor: Lurdes Serramià
Editorial: Amsterdam
Idioma original: Castella
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 170
Gènere: Novel·la
Sinopsi: La Blanca, una dona d’uns quaranta anys, acaba de perdre la mare, una coneguda escriptora i editora barcelonina de personalitat desbordant. Amb un punt de bogeria, impulsiva com sempre, la Blanca decideix emprendre un viatge terapèutic a la casa familiar de Cadaqués acompanyada dels seus dos fills, els dos ex-marits, l’amant actual i dues amigues tant o més peculiars que ella. Un viatge que l’ha de dur a retrobar l’essència de la complexa relació que tenia amb la seva mare, tot buscant les paraules adients per parlar de l’absència i de l’enyorança, però també del plaer i de l’alegria de viure. Una novel·la plena de sensualitat, humor i desimboltura.
«Però crec que ,’estimaves, ni molt ni poc, m’estimaves i punt.»
Quan llegim la sinopsi ja veiem que no estem davant d’un llibre convencional, no almenys pels fets que en ella poden esbrinar. A qui se l’hi acudeix anar passar el dol de la mort de la mare amb els dos exmarits, l’amant i dues amigues? Jo diria que a poques persones.
No acaba aquí el poc convencional de llibre. Tracta el tema de la mort amb un punt de sentit de l’humor, però només un punt, aquell exacte —com la sal—, per no ser irreverent davant el tema, però per poder-li treure la part que el podria convertir en un llibre de dol intimista o de novel·la massa ensucrada. Res més lluny del que ens trobem.
La Blanca, Blanquita, necessita prendre distancies. Poder superar el dolor de la mort de la seva mare sense recloure's en si mateixa; per això empren un viatge “terapèutic” cap a Cadaqués. I ho fa amb la millor companyia, la dels que l’estimen tal com és i no la jutjaran més enllà: els seus dos fills, els dos exmarits, la cangur i la seva filla, dues amigues —tant o més boixes que ella —acompanyades de la parella i el fill respectivament—, la gossa de la mare i l’amant actual amb tota la seva família (encara que aquest, lògicament, no ho farà a la mateixa casa que tots els altres.) I un bagul ple de records.
Per no sentir el dolor, que la pèrdua de la mare i el record dels últims mesos de la seva malaltia l’hi suposen, la protagonista es refugiarà en el sexe i l’alcohol. Encara que dit així ho pugui semblar, tampoc ens trobem davant la típica novel·la amb el recurs, fàcil, del sexe i les escenes pujades de to.
Ens trobem amb una novel·la on la barreja d’estils és espectacular. Des de l'ús de la primera persona per narrar-nos el dia a dia o els salts al passat per posar-nos en antecedents de qui és qui o que va passar en un moment determinat; al to més intimista de la segona persona, quan la protagonista parla amb la seva mare, aquí canvia literalment de registre: frases punyets que tallen com ganivets afilats o que llisquen amb la suavitat de la seda, tot embolcallat amb les descripcions d’unes imatges precises i concretes que ens donen aquesta tercera dimensió tan necessària per poder arribar a comprendre aquesta relació.
Unes descripcions plenes de llums, colors i també, clar que si, d'ombres. Uns personatges reals, creïbles. La protagonista pertany a un determinat estatus social: jove de casa bona, de la burgesia catalana, de la generació del 68; que mai s’ha preocupat per grans coses, com l’hi recrimina una de les seves amigues
“—Diu la nena pija que viu de renda, que no ha trepitjat un hospital públic a la vida i que protesta quan quedem als «barris baixos»” (pag. 139)
El primer capítol se’ns presenta amb un diàleg intern, un fluix de pensament que va fent salts d’una cosa a l'altre: el que farà en un moment determinat, el que està succeint en aquell precís instant, el que ha pensat durant anys, parla amb la seva mare... tot durant el funeral de la seva mare. I és aquest primer capítol, diferent, que trenca qualsevol motlle, el que t’atrapa i fa que no puguis deixar de llegir fins al final del llibre. Un final apoteòsic, que l’escriptora es reserva en un fantàstic epíleg, on ens descobrirà el sentit de la frase que dóna títol al llibre.
És una novel·la —amb clares traces autobiogràfiques de l’autora — escrita des de les entranyes, des d'aquell, recòndit, lloc on es barregen tots els nostres instints i sentiments: el dol per la mort de la persona estimada, amb les ganes i la necessitat de tenir sexe, el reconeixement de qui som i com som.
“No està gens malament, he aconseguit ser una nena fins als quaranta anys (pag. 75)
I per sobre de tot, fet d’una manera directe que et colpeja directament al cor, és el comiat d’una filla cap a la seva mare.
Per acabar os confessaré una anècdota personal i perquè el principi del tercer capítol em va robar el cort:
“El Nicolàs opina que ets al cel jugant a pòquer amb el Floquet de Neu.“(pag.23)"
Jo sempre dic que els meus essers estimats que ja no hi son, estan tots junts jugant al pòquer i esperant-me.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada