LES BRUIXES D’ARNES

Autor: David Martí
Editorial: edicions 62/labutxaca
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 305
Gènere: Fantasia
Sinopsi: Any 1533. Al petit poble d’Arnes, enmig de la bellesa imponent dels boscos i les muntanyes de Tortosa i Beseit, amb el riu Ebre al fons, la Maria, una jove forta i valenta, dóna a llum a la seva primera filla, la Lluna. Immensament feliç, l’àvia Magdalena, experta llevadora i ferma defensora dels poders benèfics de la natura, ha volgut donar la benvinguda a la seva néta amb una antiga pregària plena de força i saviesa. Però ha tingut un fatídic descuit: el vell mossèn ha escoltat les paraules i està disposat a arribar on sigui per acabar amb aquesta heretgia. En créixer, la Lluna és iniciada en la força dels elements de la natura per la Maria i per un text misteriós, un compendi de tots els coneixements màgics i naturals que al llarg dels segles ha passat de generació en generació.

<<<>>>

«Si mai perdo l’esperança em perdré a mi mateixa.»

Cert és que només amb el títol de la novel·la ja sabem que ens trobarem. També és veritat que he llegit llibres de la mateixa temàtica que m’han enganxat i atrapat de mala manera. Cosa que aquest no acabat de fer.

Una història que molt bé podia estar basada en fets reals. El que ens explica era molt normal a l’època, on la Santa Inquisició podia titllar de bruixa a qualsevol que no els entrés per l’ull. El problema, des del meu punt de vista, és que tenint tots els ingredients per fer una història encisadora i rodona, l’autor es queda a les portes.

És una història que es llegeix ràpid, dividida en cinquanta capítols curts (amb menys també hauria fet el fet); amb un llenguatge planer i fàcil d’entendre; uns diàlegs vius i creïbles; unes descripcions dels ports de Tortosa i Beseit molt ben treballades — inclús les descripcions del poble d’Arnes o dels Monestirs que surten, de les fires que es fan, estan molt aconseguides—; més... ens falla l’essencial: els personatges estan molt poc treballats i no acabes de “veure’ls”, no tenen ànima, són plans. I les acciones són, a més de massa previsibles, poc creïbles — són poc versemblants per la manera com s’expliquen, per què cert és que ben bé podien ser verídiques a l’època en què ho situa— i això a mi m’aparta de la història i fa que no m’endolli a ella.

El resultat és que més que una novel·la de fantasia amb traces d'història real —perquè de ser-hi i són — ens trobem davant una història plana més aviat tirant cap a novel·la juvenil i de les no gaire aconseguides. És un error en el qual és fàcil de caure quan s’escriu sobre temes com aquests. I és una llàstima, perquè té tots els elements per fer-la resultar atractiva.

També és cert que a mesura que llegeixes, i sense que enganxi, vols saber quin és el final de la Lluna, però per a mi això és comparable a quan mires una pel·lícula que no acaba d’agradar-te i esperes el final per veure si et sorprèn, i en aquest cas ni això aconsegueix.

El vaig comprar amb molta il·lusió, el tema m’agrada i tinc un grat record de “La bruixa de pedra“ (a anys llum d’aquest), i he acabat força decebuda. Sé que hi ha una segona part “la metgessa de Barcelona” on continua la història de la Lluna, sincerament dubto llegir-la... encara que no hi poso la mà al foc perquè em conec i a vegades...