“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 27 d’abril de 2015

EL DIA QUE VAIG FER VUIT ANYS



Autor: Antoni Pladevall
Editorial: Columna
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 304
Gènere: Memòries novel·lades
Sinopsi: El dia que va fer vuit anys, l’avi del protagonista, un home de pagès de la plana de Vic, va pesar el nét a la bàscula que servia per mesurar els sacs de patates i de gra. Aquell és el primer record nítid de la vida del vailet. I ens explicarà com transcorre la seva vida al veral de Mont-rodon des de aquell instant fins que marxa a Vic a cursar els estudis de secundaria (1976)

<<<>>>


«Un pagès és pagès tota la vida i vol fer-ne fins la mort.»


“El dia que vaig fer vuit anys” ens explica la vida de l'autor durant de set anys, des de 1969 al 1976. Al llarg de trenta capítols ens desgrana el seu dia a dia: la quotidianitat familiar, els veïns, l’escola, les tasques al Mas, els jocs amb els germans...

Aquell dia marca un abans i un després a la vida de Pladevall. Per primer cop té constància de la seva existència:
“Tenia pes. Existia [...]Era com si abans no hagués viscut ni un sol minut ni sego, com si hagués nascut en aquell precís moment i tot hagués començat a existir per mi a partir d’aleshores” (pag.15).
L’avi el pesa a la bàscula que servia per mesurar els sacs de gra, una peça clau en el mas. Situada en un lloc on lluïa i tothom podia admirar-la; era digne dels elogis de tots els visitants del Mas.

Em retrobo amb l’escriptor que tant em va agradar a “La papallona negra”; amb el seu ampli, precís i ric lèxic. Un llenguatge ple en matisos, gens recarregat; amb unes descripcions molt acurades de tot el que passa i l’envolta. Que ens explica, ara, en primera persona, com és la vida de pagès. Situant l’acció al Mas on va viure durant vint-i-cinc anys. Els seus avis són masovers, dels que tenen sort i l’amo no empipa gaire amb les seves visites i amb qui rendeixen comptes només un cop l’any: el dia de Tots Sants, quan l’avi Ton baixa a Barcelona, al pis que els amos tenen a la Plaça Catalunya.

Descripcions molt detallades de la Plana de Vic, de la vida de pagès: on no es coneixen les vacances ni els dies de festes, on els animals i els camps marquen el calendari i les hores del dia a dia de la família.

Retrats, autèntics, de cada membre de la família: el mal humor, les paraules gruixudes i els crits del pare; la malaltia nerviosa —una espècie d’epilèpsia— del tiet Lluís; la feina de les dues dones de la casa: la mare i l’àvia Dolors.

Detalls del dia a dia: com els habitants del veral s’ajuden els uns als altres quan és l’hora de collir els camps; l’escola del veral on una sola mestra dóna classe a infants de diferents edats; anar a missa cada diumenge, que representa un trencament en la quotidianitat del dia a dia.
El retrat de la vida d’un infant que fa el seu pas a l’adolescència a mig camí entre ajudar als de casa amb les feines pròpies del Mas i amb els jocs típics de la edat i l'època.

No ens enganyem, que no tot el que ens explica és idíl·lic, al contrari també ens informa de fets, tan naturals a l’època: com la mort de quaranta-dos escorpins en una sola tarda,fruit del joc de la quitxalla; o la mort de set gats del Mas que es menjaven els conills acabats de néixer.
O d’altres que el marcaran a ell i la seva família, com la mort de l’avi Ton. Desgracies com la crescuda del riu Gurri que inunda les terres i corts d’un dels masos del veral i fa que la família que hi vivia deixi el veral per traslladar-se al poble.
Escenes tendres com la fascinació que li produeix una nena que va en bicicleta o la vergonya davant el primer petó, a la galta, per part d’una de les nenes que anaven amb ell a escola i vivia al veral; la mateixa vergonya que li farà veure a una de les estiuejants que va a comprar la llet al Mas, i és que la nena és més que maca.

També hi trobem una sèrie de personatges entranyables i pintorescos: el mateix avi Ton; La Maria la francesa —una exiliada a França que passa els estius al veral—; la Pepeta dels ous; el Benet de la botiga de Tona o l’Eduard del Puig.

L’obra és una verdadera lloança i un homenatge sincers als pagesos que cuiden i mimen les seves terres.

Tot narrat en primera persona: parla el Pladevall adult amb els ulls del nen que va ser durant aquells anys.
Sense cap diàleg directe— tots els que hi ha, i no són gaires, són en estil indirecte lliure—, però tampoc trobem a faltar aquests diàlegs, la seva narrativa és amena i fa que el llibre es llegeixi amb fluïdesa, encara que requereix el seu temps, no és una lectura ràpida, s’ha de paladejar amb certa dedicació per poder assaborir-lo com es mereix.

Reconec que a mi m’ha captivat molt, especialment perquè conec els indrets dels quals parla: primer ho vaig fer com estiuejant —durant molts anys—, ara com habitant de Taradell. Conec l’església, lògicament; el Bar Toneu i l’Hostal Rosa de Taradell, però també recordo haver anat a dinar, amb els meus pares, a l'Hostal Gurri Xic, allà on el pare del protagonista va a fer el cafè, primer els diumenges i dies de festa i després ja cada dia perquè:
 “no sé pas com el fan, collons, me’n beuria una cafetera plena” (pag.191). 

I visc, al costat del bloc —davant el camp de futbol— on varen anar a viure els pagesos que varen abandonar el veral després de l’aiguat, a la zona de la Roureda.

Si Pladevall us ha agradat en les seves altres obres, aquí acabareu d’enamorar-vos de la seva prosa.

Us deixo l’enllaç a un mini reportatge que li fan a l’autor i on poden veure alguns dels escenaris de la novel·la.

1 comentari :