LA PAPALLONA NEGRE

Autor: Antoni Pladevall
Editorial: Columna
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 240
Gènere: Ficció contemporània  
Sinopsi: La papallona negra narra la relació amorosa apassionada i absorbent entre en Jordi, l'hereu de Can Montalà, una casa pairal molt antiga de la Catalunya interior, i la Martina, una estudiant universitària de Barcelona d'una bellesa inquietant. A la primeria d'una tardor sense pluges, tots dos es coneixen perquè ella passa un cap de setmana amb unes amigues en un dels allotjaments que la família Montalà ha inaugurat a la vella pallissa del mas. Les aventures personal i familiar -la celebració de la intimitat d'alt voltatge eròtic de la parella protagonista, i el negoci de l'agroturisme com a complement de les activitats agràries i ramaderes- segueixen rutes diferents, de manera que el benefici i la pèrdua, la felicitat i el turment, el fulgor i la ruïna s'alternen en aquesta novel•la sobre la bellesa tràgica, alhora metàfora de l'enfonsament definitiu d'un sistema de vida rural que havia persistit durant moltes generacions.

<<<>>>

«[...] La papallona negra, després de la seva incursió despreocupada, continua quieta al seient de l'acompanyant, sembla que li agrada el lloc que ha triat, encara no se n'ha anat, encara no se'n va, ella es queda, immòbil companyia silenciosa, fins qui sap quan [...]»

Ser de Taradell, lletraferida i lectora compulsiva i no haver llegit cap de les obres d’Antoni Pladevall és quasi imperdonable. El cas és que fa temps que tinc a casa dos de les seves novel·les, però no va ser fins fa uns dies, que parlant amb la Carme, de Quadern de Mots, i després de llegir la seva ressenya,  quan en vaig animar embarcar-me en la lectura de “La papallona negre” (premi Carlemany el 2008).

És el primer, però no serà l’últim que llegeixi d’en Pladevall. La seva prosa fresca, fluida, neta, gens carregada, m’ha atrapat des de les primeres línies del llibre. Un llenguatge ric en matisos, gens recarregat, amb un ampli lèxic (reconec que la primera vegada que vaig sentir la paraula xarbotar, va ser acabada de arribar a viure a Osona). Unes descripcions ben fetes, documentades. Uns personatges més que creïbles, ben creats dotats d’ànima, que viuen, senten, estimen i pateixen com qualsevol de nosaltres. Un narrador en tercera persona que va d’un personatge a l'altre, que ens parla en primera persona quan és el personatge el qui ho fa, treballat d’una manera magistral, donant la informació justa i necessària en cada cas. Informació que el lector anirà completant a mesura que avanci en la lectura. Uns salts en el temps col·locats allà on pertoca, tractats amb naturalitat, que poder a vegades et fan ballar el cap, però de seguida, poder un parell de ratlles més avall, saps on i amb qui et trobes.

Un llibre que ens parla de la vida a pagès, situant l’acció a un indret indeterminat de la Catalunya Central, però que ben bé podria ser qualsevol dels Masos que hi ha a les proximitats de Taradell. Uns pagesos que volem millorar el seu món, dur i sacrifica com pocs, que volen evolucionar, renovar-se, imposant-se a les generacions més grans que no acaben d’entendre aquesta dèria de mecanitzar les feines, però que lluiten i s’imposen per tirar endavant el Mas, les terres i el bestiar, cosa que cada cop se’ls complica més a base de lleis absurdes. I evolucionen i veuen futur en el món del turisme rural i cap allà que giren part del negoci; només part, perquè el pagès necessita estar en contacte amb la terra i el bestiar, això no ho deixen pas. I que viuen amb  por  la continuïtat de la seva feina, més ben dit de la no continuïtat, ja que cada vegada és més difícil que l’hereu vulgui seguir les passes del pare, que ja són les de l'avi; i això en el cas que hi hagi hereu.

No coneixerem només els maldecaps de Can Montalà, els grans protagonistes del llibre, sinó que també veurem el que passa en altres masos, com a Ribatellada i Serrasolses, altament vinculats amb els Montalà i en altres famílies com la d’en Quirze de Boixadors, un personatge un tan enigmàtic i sorrut.

El llibre ens parla de molt més. Ens parla d’un altre historia, la d’en Jordi, l’hereu, i la Martina, l’estudiant de Barcelona. Una història d’amor, sexe i passió; explicada sense entrebancs, sense floritures amb les paraules justes i escaients. Una parella desigual en tot: Ella estudiant de dret, ell pagès; ella juga a tenis, ell cuida vedells; ella practica golf, ell porta un tractor; els pares d’ell no la veuen com a mestressa del mas, ella no es veu vivint a pagès. També la diferencia d’edat és considerable.
En Jordi que perd el cap, per una noia que el fa feliç com cap ho ha aconseguit, al punt de no atendre com calen les seves tasques al Mas. Però el pitjor arriba quant aquest amor s’acaba de cop i volta, i no ho fa per cap de les raons aparentes, si no per un atac de gelosia d’en Jordi que la Martina no sap, o vol, perdonar. És a les hores quan l’hereu de Can Montalà descuida encara més les seves feines, quan s’enganxa amb els de casa —amb el pare— i es precipita el final. Un final dolorós, però conegut ja que al principi del llibre ja ens explica aquest final.

Un llibre que comença per on acaba i acaba per on comença. Tancant un cercle rodó, perfecte, sense fissures. Explicant tot el que té per explicar i callant allò que ja entenem sense que se'ns digui.

El giny final a la papallona negre és sublim. Aquesta papallona que tota l’estona és un tatuatge a la pell de la Martina, que té enamora’t en Jordi, quasi tant com la seva propietària, i que, al últim capítol, pren vida.