“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 24 de novembre de 2014

L’HOME PLA

Autor: Carles Zafon
Editorial: Periscopi
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català Pàgines: 244
Gènere: Novel·la
Sinopsi: En Marcel·lí Moll s'adona que tot d'una ha sortit del llibre que protagonitza, El gran amor del senyor Moll, i es troba a la biblioteca del desconcertat lector de la novel•la, en Bonaventura Batet, un cobrador de peatge d'autopista que aprofita el torn de nit per submergir-se en la lectura. Només la breu salutació amb l'única clienta habitual, la conductora d'un Peugeot blanc, sembla poder desfer la bombolla que l'aïlla del món i arrelar en el creixent esvoranc que en Bonaventura sent, just a mig camí entre l'ànima i el cor.

 
<<>>

"Un llibre és una porta d’entrada. O, mes ben dit, moltes portes d’entrada. Unes et menen directament a la historia, al mon que ha creat l’autor. Però les altres portes, les que només saben obrir els entesos, són les importants"
Un llibre que parla de literatura, de lectors i personatges dels llibres. Això últim és el que en va fer acostar a l’obra de Zafon. Com a lectora els personatges en creen curiositat i sempre vull saber més d’ells. Com aprenent d’escriptora són un dels meus mals sons: dotar-los d’ànima, de vida, fer-los creïbles, “reals”. I aquí en trobo amb dos personatges grisos, sense gaire interès.

Marcel·lí Moll, el personatge de llibre, s’adona d’un fet estrany: ell és un home pla, sense volum. Llegeix un munt de llibres, dels més d’un miler, que hi ha a casa d’en Bonaventura Batet, el seu lector, per tal de trobar una explicació i l’únic que treu en clar és que els personatges d’altres llibres tenen volum, al contrari que ell. A més ha perdut la “veu” que sempre l’acompanya i és sent com un peix fora de l’aigua.

Hi ha un paràgraf al capítol 15, pàgina 97, on Zafon ens descriu que és la literatura —segons Ferran Armengol, l’escriptor del llibre “El gran amor del senyor Moll”— que en sembla la part més sublims de tot el llibre. Tot i que el retrat que fa de l’escriptor... no m’acaba de convèncer.

Un narrador omniscient que va saltant d’un personatge a l'altre, per donar-nos una visió del que fa o pensa cada un d’ells. Unes descripcions acurades dels llocs per on es mouen els protagonistes. Juntament amb les repeticions constant de paràgrafs sencers que serveixen per remarca, al llarg del llibre, especialment als primers capítols, allò que està passant i que és un fet gens corrent: que un personatge d’un llibre que has llegit surti del mateix i s’instal·li a casa teva. Uns personatges, grisos, avorrits, plans... creats amb un gran encert, són així perquè és el concepte que Zafon té d’ells. Són els encerts narratius de “L’home pla”.
Així com els diàlegs poder son el seu punt feble, i no només els diàlegs del llibre “El gran amor del senyor Moll”, si no també els diàlegs de “L’home pla”.

M’ha costat entrar en la història, a estat a més de la meitat del llibre —quan han entrat en el joc els personatges secundaris com la Laura, a qui fins ara només havien vist cada nit a la cabina de peatge on treballa en Bonaventura o en Ferran Armengol, l'escriptor,”la veu”, de “El gran amor del senyor Moll”— quan ho he fet una mica més, però sense acabar de sentir-me còmoda del tot.

Zafon diu en una entrevista que la credulitat dels lectors va ser el que el va portar a escriure aquesta història. Ell diu que no qüestionem les històries i que ens creiem que els personatges són reals. Jo com a lectora no estic gens d’acord amb aquestes afirmacions: ni em crec a tots els personatges i qüestiono moltes de les històries que llegeixo. Crec que no dec ser l’única.

3 comentaris :

  1. Qüestionar-nos els personatges o les històries, rebutjar-les o fer-les nostres és una de les llicències que tenim com a lectors. Per això cada lector en fa una lectura, tal vàlida, com la de qualsevol altre lector.

    Independentment d’aquest últim comentari, el llibre no em crida massa l’atenció.

    ResponElimina
  2. Per la descripció m'ha recordat 'L'home manuscrit' de Manuel Baixauli. Ja aquell no em va acabar de convèncer del tot, i aquest té pinta que em ratllaria una mica, tot i que sembla prou interessant. De moment el deixarem passar, que tinc massa tralla, i entre ella un parell de llibres d'aquesta mateixa editorial que m'atreuen més.

    No sempre ens creiem els personatges perquè no sempre estan ben fets. Jo no me'ls qüestiono massa, la veritat, perquè espero que la història em distregui i prou, però quan algun no em quadra és que realment està mal fet, no tots els escriptors són iguals...

    ResponElimina
  3. Doncs a mi em passava una mica el mateix, però un cop començat no l'he pogut deixar. Aquest home pla no és tant pla com sembla.

    ResponElimina