“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 8 de desembre de 2014

OFRENDA A LA TORMENTA

Autor: Dolores Redondo
Editorial: Destino
Idioma original: Castellà Idioma de lectura: Castellà
Pàgines: 592
Gènere: Novel•la intriga/policíaca
Sinopsi: Ha passat un mes des que l'Amaia Salazar va recuperar el seu fill i va detenir en Berasategui. Però malgrat que la Guàrdia Civil i el jutge Markina donen per morta la Rosario, la inspectora de la Policia Foral sent que no està lliure de perill. La mort d’una nena a Elizondo, que la besàvia de la criatura atribueix a l'Inguma, el dimoni que immobilitza els dorments, es beu el seu alè i els treu la vida mentre dormen, aixeca les sospites de l'Amaia. Arran de les anàlisis del doctor San Martín, la inspectora comença a investigar altres morts de nadons i aviat descobreix un rastre d’horror que culmina amb la mort inexplicable d'en Berasategui a la seva cel•la i la trepidant investigació que portarà l'Amaia a l’autèntic origen dels successos que han colpit la vall de Baztan.
 I mentrestant, des del bosc, arriba una tempesta impressionant per enterrar la veritat més demolidora...

<<<>>>

«Ojalá se parase el mundo. Pero cuando alguien a quien quieres muere, el mundo no se para.»


Vaig arribar al primer llibre de la trilogia de Baztán quasi per obligació. Va ser una recomanació de la professora de narrativa de l'Ateneu; necessitava documentar-me en la mala relació mare/filla, pel meu projecte, i en va recomanar el primer “El guardian invisible”. En va enganxar tant que vaig esperar amb delit la sortida del segon volum “ El legado de los huesos” i en acabar-lo ja hagués volgut tenir entre les mans el tercer i últim volum “ Ofrenda a la tormenta”.

No parlaré del llibre, seria molt fàcil caure en el parany de desvetllar alguna part de la trama i esgarriar la lectura aquí encara no hagi tingut el plaer. Només apuntaré que plores molt, de pena, de ràbia, d’impotència; que ni els dolents són tan dolents ni els bons són bons com semblen; el final és quasi rodó i d’infart. Et quedes amb aquell regust agredolç de saber que s’ha acabat, que no llegiràs més sobre Batzan.
Ens retrobem amb eles vells coneguts dels dos anteriors llibres i coneixem nous personatges. Tornarem a trobar-nos amb un personatge de la mitologia basca, en aquest cas a Ignuma. Abans havien estat el Basajuan i el Tarttalo.

Gaudirem de nou de la barreja, impecablement feta, de l’Amaia Salazar inspectora de policia, i l’Amaia familiar: mare, dona, germana, filla, neboda... Les dues són la mateixa persona alhora que poden semblar diferents. Mentre els casos i les investigacions avancen, ens explica la peculiar vida d'aquesta moderna inspectora. Com compatibilitza la seva feina amb la vida familiar. Una Amaia que segueix sent incisiva, punyent, que no para fins a arribar al final de les coses. Aquesta dualitat, que trobem en els tres llibres, de novel•la negra amb la part més personal de la seva protagonista principal, és poder el que més ens atrapa dels llibres de Dolores Redondo. Salazar no és només una Inspectora de la policia, és també una dona i com a tal la veurem actuar, en aquesta tercera part més que en les anteriors.
I de nou ens mostra la vessant menys idíl•lica de la maternitat. Veurem com una mare pot arribar a odiar una filla fins a extrems inexplicables.

Altre cop, l’escriptora, fa unes descripcions perfectes, acurades, mil•limètriques, que et permeten passejar per Elizondo, la vall de Batzan —seguir el curs del riu, passejar pels seus frondosos boscos, sentir el fred que fa, veure la boira que s’instal•la, mullar-nos amb la pluja que cau — entrar a casa la tia Engrasi i sentir el caliu de la llar. Domina el llenguatge d’una manera envejable i esprem aquesta virtut al màxim.

La creació dels seus personatges no té discussió: són vius, tenen ànima —per a mi això és imprescindible per què em cregui al personatge— són humans; i estan tan ben creats que arribes a emfatitzar amb ells, estimar com ells, a odiar-los. Han evolucionat d'ençà que els vàrem conèixer en la primera entrega, han crescut en tots els sentits. Amb uns secundaris de luxe, per poc paper que tinguin estant tan ben creats com els que porten el pes de la narració.

Capítols no gaire llargs; una prosa àgil, fàcil de llegir; un vocabulari acurat però gens rebuscat; una història original on es barreja a més de la part d’intriga i la part de família —que ja apuntava abans— la part mitològica i d'història. Saber mantenir el suspens quasi fins l’ultima pàgina.

Original, ben escrita i emocionant, serien els adjectius més adients aquesta trilogia de Batzan.

2 comentaris :

  1. Per arribar a aquesta tercera part encara em queda la segona entrega, però tot arribarà, més tard que d'hora, temo. Del primer llibre en tinc un bon record, la intriga, els personatges el paisatge però sobretot aquest ambient fred, verd, plujós i misteriós.

    ResponElimina
  2. Se 'm'ha escapat part del comentari.

    Volia dir-te que és nota que t'ha agradat, n'has fet una bona ressenya i ens has deixat amb la mel a la boca. :-)

    ResponElimina