SOLO LAS BESTIAS

«La soledad [...] llego despacio, tuve tiempo a lo largo de los años de verla llegar, de sentir que me rodeaba como una enfermedad grave.»

«Solo las bestias» és la primera obra de Colin Niel que ens arriba traduïda al castellà. També és el primer que jo llegeixo de l’autor francès, a qui no tenia el plaer de conèixer fins ara.

L’autor situa l’acció a una petita comunitat del Causse, al mig de les muntanyes del massís central francès. Un lloc poc poblat que es dedica essencialment a la pastura d'ovelles, a les granges de vaques i a l’agricultura; on les distraccions brillen per la seva absència; on tothom coneix a tothom i cap fet passa desapercebut. Tant la petita aldea com el fred rigorós que en aquell indret fa al ple de l’hivern són dos dels protagonistes d’aquesta història, i no són precisament secundaris, sinó que tenen un paper força rellevant.

 Colin Niel ens parla de la soledat, de l'incomunicació i la desil·lusió de la gent que habita en aquell entorn agreste i ferotge. I ho fa a través de cinc veus narratives, totes en primera persona. Cada un dels protagonistes, tots tenen el mateix pes específic al llarg de la trama, dóna nom a un dels capítols que està dividida la novel·la. A mesura que el lector avança en la trama va encaixant les peces d'aquest trencaclosques fins a arribar al final de la història. Un final tant dur com sorprenent.

El detonant és la desaparició d'una dona rica i capriciosa, Évelyn Ducat. Les cinc veus narratives es veuran d'una manera o altra, implicades en aquesta desaparició. A mesura que ens van obrint el seu cor i ens expliquen els seus secrets, tèrbols i perillosos, aniran marcant-nos el camí cap a la veritat del que ha succeït. No serà en cap cas un camí planer, ans al contrari, és una senda angoixant, que asfixia tant als protagonistes com al propi lector. El cert és que la desaparició d'Évelyn comença a perfilar-se molt lluny del lloc on succeeix: en un altre continent, en un món completament diferent dels camperols del Causse, però dolorosament semblant en la seva pobresa, la seva angoixa existencial i la lluita per dur una vida una mica més digne.

Com ja he dit, Niel, ens parla de la soledat que pateixen els seus protagonismes, de com se senten asfixiats per un entorn que no els és gens favorable, i aprofitat aquests fets per fer la part de crítica social que veurem implícita en tota la novel·la: per un cantó la sensació d'abandonament d'aquests camperols que són condemnats a una vida d'ostracisme, dels que les institucions semblen haver-se oblidat; per altre les estafes perpetrades a milers de kilòmetres a través de la Xarxa i en les que aquesta maleïda soledat ens pot fer caure, pensant que ens estan realment oferint allò que tant necessitem: una mica d'escalf encara que sàpigues que no és sincer.

Reconec que em va costar una mica entrar en la trama i que poder el primer capítol se'n va fer pesadet, encara que no tant, sortosament, com per fer-me abandonar el llibre. Ja avanço que no és ni de lluny una lectura ràpida ni àgil, ans al contrari, moltes vegades peca de lenta, però val la pena donar-li una oportunitat.

«La tormenta es el nombre del viento de invierno [...]que drena con violentos chubascos de nieve, que esculpe la nieve detrás de cada bloque de roca y que [...]mata con mayor seguridad que una mala gangrena. »