“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dimarts, 12 de juliol del 2022

LA TRENA DE LA MEVA ÀVIA

La tena de la meva àvia. Alina Bronsky

 

Em vaig enamorar de la prosa de Bronsky amb 'L'últim amor de Baba Dunia', bé, de fet, em vaig enamorar de la Baba Dunia. I, sí, m'he tornat a enamorar. Aquesta vegada per partida doble: d'en Max, el jove narrador de la història, i de la Margo, la seva àvia.


Bronsky torna a condensar en poques pàgines tot un món: el de la família d'en Max i tots els que els rodegen. Hem de llegir una mica entre línies, només una micona de res, per entendre tot l'abast de la història d'aquesta família d'exiliats russos a Alemanya. I és que ser exiliat no és fàcil. Deixar-ho tot enrere: vida, amics, familiars, records…, per començar de zero en un lloc estrany.

Margo, una famosa ballarina, és ara una Matroska russa amb tots els ets i uts. És vanaglòria de cuidar ella tota sola de la seva família, de mantenir-los a tots sans i estalvis, especialment a en Max, que segons ella és un ment malaltís que no se'n sortirà i a qui tracta amb un menyspreu digne d'estudi.

Les primeres pàgines del llibre estan plenes d'una ironia i uns tocs d'humor que arrencaran més d'un somriure i una rialla al lector. L'humor es va diluint a mesura que avança la trama, però no la ironia que salpebrarà totes i cada una de les pàgines.

Bronsky ens torna a mostrar una dona forta, dura, que mana i dona ordres sense aturador per tal d'aconseguir allò que es proposa. I la torna a rodejar d'un elenc de secundaris de luxe, que sembla que no tinguin un paper important, però que esdevindran cabdals per entendre la realitat de la Margo i que s'amaga darrere aquesta façana d'intolerància, xenofòbia i ràbia mal continguda: l'intent de superar el dol i la culpa que fa anys que l'acompanyen.

El gran encert està en la veu del narrador per explicar-nos una història de nous començaments, de vides complicadíssimes, no només la de la seva família, i especialment per fer-nos un dibuix de l'àvia, qui a vegades fa por, és com un petit ogre, però que gràcies a en Max li veurem el seu costat més tendre i l'amor incondicional que professa als seus, tot i que li costi demostrar-ho.

1 comentari :

  1. M'ha agradat molt aquesta novel·la, hauré de llegir aviat la Baba Dunia si, com dius, segueix la línia en el tipus de personatge.

    ResponElimina