EL BALL

 

 

'El ball', d'Irène Némirovsky, ens apropa al París de començaments de segle XX, quan una família de nou-rics es trasllada a viure a un dels bulevards més luxosos de la capital francesa. Per donar-se a conèixer entre el bo i millor de la societat parisenca la senyora de la casa decideix preparar un fastuós ball en el qual no faltarà absolutament de res. La filla del matrimoni, una jove adolescent, es fa il·lusions de poder assistir al ball, però toparà amb els interessos de la seva mare que no està disposada a fer que res ni ningú la privi del seu instant de glòria i que li prohibeix assistir. El que la bona dona no sospita ni per un segon és que amb aquesta actitud posa en marxa el mecanisme d'una venjança silenciosa.

El punt fort de la novel·la, que ens narra un curt, però intens episodia a la vida dels Kampf, una família jueva d'ascendència alemanya, són precisament els personatges. Némirovsky ens fa un retrat psicològic molt acurat dels tres integrants de la família.

Per una banda tenim a la Rosine Kampf. Una dona arrogant, menyspreable i més pendent del que diran que no pas de gaudir de la vida. Després que gràcies a què el seu marit tingués un cop de sort a la borsa, ascendissin socialment, la Rosine viurà pendent d'obtenir aquest reconeixement social per part de les altes esferes parisenques. És una dona amargada disposada a fer el que faci falta per obtenir aquest reconeixement. Com a mare es mostra egoista, freda i distant, fins al punt que sembla que odií a la seva pròpia filla.

L'Antoniette és una adolescent de catorze anys, somiadora i romàntica. Està desitjosa per enamorar-se, perquè l'estimin i ser el centre de l'univers. Necessitat en gran part provocada per la carència afectiva que té per part dels seus pares. De caràcter retret i observador, no acaba de congeniar amb la seva mare a qui sembla abominar pel tracte que normalment aquesta li dispensa. En el mateix moment que la Rosine li prohibeix assistir al ball comença a maquinar com pot venjar-se d'ella.

L'Alfred Kampf és el personatge més pausat. Tot i tenir les mateixes aspiracions que la seva esposa, sembla que sigui el seu titella, ja que es sotmet a la seva voluntat per no portar-li la contraria i haver de sentir-la.

L'autora fa una crítica ferotge a la hipocresia de l'alta societat francesa, extrapolable a la de qualsevol altre país, on les enveges són el plat predominant i les aparences són el més important.

Una lectura amena, que es llegeix en un sospir, escrita amb un estil planer, que amaga més del que ens mostra, que té un final magistral i que ens farà pensar i reflexionar sobre tot el que ens mostra. El clar exemple que en poques pàgines es poden dir moltes coses.