HIVERN

 

 

Amb 'Hivern' l'Ali Smith està a la meitat del seu quartet estacional que va començar amb 'Tardor'. Estilísticament, les novel·les són similars, en elles l'autora fa servir un seguit d'analèpsies i prolepsis salpebrades pels jocs de paraules marca de la casa. També comparteixen un seguit de temes, inclosa l'observació discriminatòria de la família i la política.  

La nova novel·la d'Ali Smith comença amb les paraules "Déu era mort" i seguidament pivota cap a una escena en què un cap, sol, sense cos, es llança per un llarg passadís i destrossa diverses figuretes del segle XVIII que no tenen preu. El cap es troba a casa de la Sophia Cleves, una empresària d'èxit ja jubilada, que viu en una mansió senyorial.

L'acció es situa al Nadal quan la reduïda família de la Sophia es reuneix al voltant de la taula. Ella ha convidat al seu fill Arthur, Art, i la seva parella, la Charlotte, sense saber que els joves han trencat, per no presentar-se sol el noi contracta els serveis Velux (Lux), un croat gai que coneix en un cibercafè, perquè es faci passar per la Charlotte. L'altre personatge en discòrdia és l'Iris la seva germana gran amb qui porta quasi tres dècades sense parlar-s'hi. Quan l'Art i en Lux conspiren per convidar-la a la reunió familiar obren les portes a una sèrie d'enfrontaments i recriminacions que culminen amb la revelació d'una sèrie de secrets familiars.

La prosa de Smith presenta un cop més un seguit de jocs de paraules, girs irònics, petites pinzellades d'humor negre. Si a ‘Tardor’ ens parla del referèndum sobre el Brexit, aquí parla de les notícies falses, de la crisi dels refugiats i del canvi climàtic. Sempre toca temes d'absoluta actualitat. Des de el meu parer, Smith té una meravellosa habilitat: es burla de les situacions sense arribar a ser desagradables, exposa les bogeries i les mancances dels seus personatges sense judici i expressa la seva preocupació per l'estat del món sense recórrer al cinisme.

Després d'haver-me enamorat de l'anterior novel·la, 'Tardor', esperava amb moltes ganes la segona entrega del quartet estacional d'Ali Smith. No diré que m'ha decebut, perquè no seria veritat, però sí que a estones m'he quedat una mica freda… potser d'això es tractava: de refredar al lector, no ho sé. Tot i que de moment em quedo amb l'anterior llibre, espero amb ànsia la publicació de la següent estació.