PERDONEU LES NOSTRES CULPES

Reconec que quan vaig veure la portada se'n va encongir el cor. La imatge inquietament preciosa, d'una dona jove que corre pel bosc, mirant enrere, la seva cara d'esglai, de patiment, com si fugís d'algú invisible als ulls del lector. Em va recordar certes imatges d'una de les il·lustradores que més m'agraden: la Victòria Francés. I és que només la visió de la portada és tan potent que ja et colpeix.

Endinsar-me en la lectura no ha estat fàcil, principalment perquè sé, salvant les distàncies, que és perdre un fill i no em costava gaire posar-me a la pell de les mares i dels familiars de les víctimes.

 Marie Vindy es basa en fets reals, les "desaparegudes de l'A-6", per tal de construir la seva ficció. El punt de partida és el dia, millor dit la nit, que Laurine i el seu cosí decideixen agafar les bicicletes i sortir darrere els seus pares que fan rondes per tal d'enxampar a qui està esquarterant les seves vaques. Aquella nit els dos cosins es topen amb el cos d'una noia, la Perrine, l'última d'una llarga llista de divuit noies assassinades a la regió de la Borgonya.

Per un cantó tindrem la investigació policial sobre la desaparició i posterior mort de la Perrine i per altra la feina de la Déborah Lange, una advocada especialitzada en casos pendents que es farà càrrec del dossier dels divuit assassinats de noies joves, dels quals només s'havien resolt quatre d'ells, amb la intenció de poder aportar una mica més de llum als casos.

Les dues trames que corren paral·leles i que és creuem més d'una i de dues vegades i el nexe d'unió entre les dues és precisament la petita Laurine, que és filla d'una de les víctimes de casos sense resoldre i que té la imperiosa necessitat de trobar respostes.

És un llibre dur, punyent, escrit de manera directa, frases curtes, punyents i dures; amb una prosa neta que no fa escarafalls ni es rebolca en la tragèdia, més aviat al contrari: sembla que no ens estigui explicant res important, però que va trenant una història de les més dures que he llegit. Estructurat en capítols curts, precedits pels noms de les dones protagonistes.

Marie Vindy, magistralment traduïda per Maria Llopis, ens parla d'un fet que per desgràcia és massa present en la nostra societat: la violència i la humiliació que pateixen les dones i els nens, de vegades dins del cercle familiar … ; la diferent manera de tractar a unes víctimes i a unes altres i el poc pes de la justícia sobre els violadors… a què tot plegat us sona massa?