EL SOTERRANI

Reconec que cada cop m'agrada més la literatura negra francesa. I ja no cal dir si la traducció es tan impecable com la que a «El soterrani» fa la Maria Llopis. Fins ara tot el que he llegit dels escriptors del país veí ha estat força negre, força fosc, però si he de ser sincera, Sandrine Collette trenca tots els motlles de la negror i la foscor.

 «El soterrani» ens apropa a la història de Théo, un home que acaba de sortir de la presó on ha estat condemnat per agredir salvatgement al seu germà. Un cop lliure va a trobar-lo per tal de tancar velles ferides, aquesta acció suposa que hagi de fugir de la policia i decideixi marxar a la campanya francesa on es dedicarà a fer excursions. En una d'elles és capturat per dos vells bojos, en un lloc perdut de la mà de Déu on mai passa ningú. Théo es trobarà captiu i encadenat en un soterrani on viurà com un esclau: colpejat, privat de menjar i aigua i obligat a treballar.

És una obra molt dura, no tant pels fets que ens explica sinó en la manera com l'autora escodrinya l'ànima humana per mostrar-nos els racons més sòrdids i foscos tant del captivat com dels captivadors: la maldat en estat pur; la bogeria de la solitud, l'intent desesperat per sobreviure en les condicions més infrahumanes que hom pot experimentar.

I la gran pregunta que el lector es fa és: a què està disposat un ésser humà per viure, fins on és capaç d'arribar? I les respostes que trobem no poden ser més inhumanes: a ser inferior a un gos, menys que un cavall, ni tan sols assolir la categoria d'esclau sexual, a ser menys que res per tal de conservar la vida. És això viure? I el més important: aconseguir la llibertat voldrà dir poder viure?

La importància de la trama no recau en els fets que ens explica ni els girs que poden haver-hi, sinó en la transformació de Théo, de la seva ment, quan s'adona que no té més solució que acceptar el que li succeeix. Collette ens farà entrar en la seva ment, l'analitzarà, la disseccionarà per al lector.

Una atmosfera oclusiva, la descripció de fets que no poden ser més sòrdids: horror i maldat en estat pur, sense filtres. Sentir l'angoixa, la por i la desídia, el tant se me'n fot tot que sent el protagonista; les pudors fètides, la claustrofòbia congènita del soterrani… Són els trets que noquejaran al lector i que a la vegada el faran seguir llegint sense treva per veure quin és el final de Théo.

I en tancar el llibre em pregunto que podia haver motivat a l'autora a relatar aquests fets i de la manera que ho fa. I les possibles respostes que se m'acudeixen són: reflexionar sobre el concepte de respecte cap als altres; sobre la dignitat de les persones; sobre els drets humans; sobre el costat més fosc de la naturalesa humana o bé sobre la gerontocràcia… O poder tot plegat? Fos el que fos que la portes a fer-ho, agraeixo que escrivís aquesta meravella de llibre.