CALIU SOTA LES CENDRES

Si hi ha quelcom que m'agrada de les novel·les de la Dora Muñoz és precisament el caliu, aquest mateix que apareix en el títol d'aquest darrer treball, però en la seva vessant humana, que si desprèn. Tot i que aquesta és una novel·la més procedimental, allunyada de «Massa mares per un fil», la seva primera obra, comparteix amb ella els sentiments i, sobretot, els patiments dels seus personatges. L'autora té la mà trencada en fer-nos veure més enllà del que és obvi en cada personatge, en dibuixar-nos la seva psique de manera magistral, donant-los una profunditat que el lector agraeix.

 Tot i que l'última vegada que ens vàrem veure, durant el darrer Vilassar de Noir, ella deia que era una autora negreta, jo us ben asseguro que de negreta res de res; la Dora Muñoz és una autora molt negre, negrota que diria la nostra estimada Anna Maria Villalonga; tan negre com la franja superior de les seves novel·les.

«Caliu sota les cendres» arranca amb un brillant capítol on qui ens parla és ni més ni menys que el mort. I que si el llegim amb deteniment, veurem que ja ens dona una pista força important sobre qui el va matar. Però no us enganyeu, que ens doni una pista no vol dir que l'autora ens ho posi fàcil, ans al contrari, ens farà gruar de valent abans no arriben a saber qui és l'assassí.

Durant tota la novel·la ens trobarem en canvis de narrador, del quasi omniscient en tercera persona que ens explicarà el gruix de la trama, al narrador en primera persona en veu d'una de les protagonistes, na Victòria o na Vica com tothom l'anomena. I serà, precisament en veu de na Vica, quan ens explica tot el que va passar el seu home, que l'autora ens explicarà les atrocitats d'una guerra que era capaç de reclutar a infants de disset anys, la coneguda «Quinta del biberó»; o com va ser de diferent depenent en quin indret de la geografia espanyola es va viure la guerra; les diferències entre els dos bàndols... en definitiva la barbàrie d'una guerra fratricida.

Dora Muñoz ens porta una història escrita en el present per recordar-nos el passat. Un passat ignominiós que fa mal; i aquest és un dolor que s'arrossega al llarg dels anys i que comença a clamar justícia. Una (in) justícia que farà mossa en tots els personatges, especialment en na Vica, una resilient d'aquella ignomínia.

L'autora ens fa el retrat d'una part de la societat mallorquina, extensible a la de tot el territori nacional, que amb diners i "certs ideals" creuen estar per damunt del bé i del mal. Gent que des d'aquella post guerra fins, desgraciadament, els nostres dies, han estat els «intocables» de la societat, sortint impugnes de totes les barbaritats que fossin capaços de perpetrar.

A «Caliu sota les cendres» ens parlarà també de la memòria històrica, tan oblidada en aquest país, on encara hi han fosses comunes amb cossos de presos afusellats; de les relacions generacionals i les seves diferències (pares/fills, avis/nets); ens descriurà la relació tòxica amb un possible mal tractador d'una manera tan vívida que ens posarà els pèls de punta; i ens parlarà de reivindicacions socials com la del col·lectiu de les "kellys" i la seva lluita contra l'explotació laboral que pateixen.

Llegir a Dora Muñoz és sempre un plaer; és una de les veus de ses illes a tenir en compte. I tant de bo s'animi a donar continuïtat al seu trio de policies: la subinspectora Camil·la, una gallega transferida a Mallorca, i els seus dos acompanyats: en Pere i en Pep, de qui ja ens ha donat força pinzellades sobre la seva vida professional i personal i que a mi particularment m'han robat el cor.