“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 14 de juny de 2018

TIGRES DE CRISTAL


Tigres de cristal de Toni Hill
«Tigres de cristal» és, sense cap mena de dubte, la millor novel·la de Toni Hill. I ho dic després d'haver estat seduïda pel seu inspector Salgado i d'haver gaudit amb «Los ángeles de hielo», novel·la amb que ja ens va demostrar que el seu registre anava molt més enllà de les sagues policials. Amb aquest darrer títol fa un salt qualitatiu força important, demostrant-nos que s'ha convertit en una de les veus narratives actuals ha tindre en compte.

 Víctor Yagüe i Juan Pedro Zamora, Juanpe, el Moco, es retroben gairebé quaranta anys després del tràgic succés que, una freda nit de desembre de 1978, va canviar les seves vides i va acabar amb aquella amistat infantil que els unia. És hora de posar les cartes sobre la taula i acceptar la seva part de culpabilitat en els fets; demanar perdó i passar comptes amb un passat que amenaça en fer-se massa present.

La història se'ns presenta dividida en cinc parts, precedides d'un pròleg i seguides per un epíleg; explicada per dues veus narratives diferenciades a cada un dels arcs temporals: així quan es troben a la dècada del setanta és Ismael, testimoni d'excepció la nit del 15 de desembre, qui en el seu paper d'escriptor ens explica el que va passar, quan ens traslladem a l'actualitat, finals de 2015- inicis del 2016, és una veu omniscient qui ens explica el que succeeix. Dues línies temporals que acaben convergint en el present, amb un desenllaç sorprenent que el lector en cap cas pot intuir i crec que tampoc esperar.

Toni Hill es fa un retrat d'una època, que no deixa de ser la meva,  que va marcar a la canalla amb  les noves series de televisió —Heidi, Mazinger Z, Sandokan — i amb  un merxandaising incipient que tenia el seu punt àlgid en les col·leccions de cromos. Quan el franquisme donava els últims cops de cua; temps en què els obrers lluitaven per la millora de les seves condicions laborals i els nanos es criaven al carrer; època que a les escoles encara es feia servir el càstig físic i on els abusos dels més forts sobre els més febles estava a l'ordre del dia, quan encara no se'ls havia posat nom. I són aquests abusos repetits dia rere dia els que faran que es desencadeni la tragèdia.
I sí en aquell moment l’assetjament no tenia nom, ara sí que el tenen i en diem Bullyng. I aquest mateixos abusos són els que l'autor retrata quan ens trasllada a l'actualitat; iguals? No. Ara hi tenim l'afegit del poder que tenen les xarxes socials i els telèfons mòbils, que ajuden a difondre les calumnies, les fotografies i tot allò que es pugui fer servir per anul·lar i vilipendiar a la víctima. En el mateix institut on van estudiar, Víctor, Juanpe i Joaquin, ara ho fan Iago (nebot de Joaquín) Alena, Lara, Saray, Christian..., i on es repeteix l'assetjament escolar.
Hill l'autor ens descriu la mateixa etapa en la vida de les persones, l'adolescència, separada per quasi quaranta anys de diferència. Ningú diria que transcorren en la mateixa ciutat, els mateixos carrers i el mateix institut; semblen dos mons. I és quan comparem als xavals de la dècada dels setanta com els d'ara quan millor veiem com ha canviat la societat. A vegades per bé, altres ...

«Tigres de Cristal» és una història de persones i de circumstàncies; de perdedors i de guanyadors; de famílies. I per sobre de tot és una història d'amistats — de les que es demostren amb els fets— i de lleialtats, encara que de vegades aquestes últimes estiguin mal enteses. També és la història d'una mentida perpetuada durant els anys; un engany que va canviar el rumb d'uns xavals i les seves famílies.
I per sobre de tots els personatges planeja, poder com a protagonista principal, aquest comportament abusiu a qui ara donen el món de bulling, però que queda ben clar que ha existit sempre i que desgraciadament estem molt lluny d'acabar amb ell.

Una història dura que colpejarà directament a la boca de l'estómac i sacsejarà la consciència del lector; tant pels fets del passat i les conseqüències que varen tenir en la vida de dos noiets, com pels fets del present que són tant o poder més colpidors encara. Una història de denúncia que no pot deixar a ningú indiferent.

«Cuando uno es basicamente pobre, los que lo son aún más provocant más miedo que compasión»

1 comentari :

  1. Pendent, però tinc molta curiositat i moltes ganes de llegir-la!!

    ResponElimina