EL PRÓXIMO FUNERAL SERÁ EL TUYO

El llibre va arribar a les meves mans de casualitat quan tenia pendent llegir l'última novel·la de l'autora «Nadie ha muerto en la catedral» i en saber que es tractava d'una trilogia protagonitzada per Rebeca Turumbay vaig decidir començar pel principi.

L'autora ens situa l'acció a Cárcar una petita població de poc més de mil habitants situada en el municipi de Navarra, a la comarca de Ribera del Alto Ebro. Es nota que coneix l'indret, ja que l'ambientació i les descripcions són un dels punts forts de la trama. Poder el més fort.

 L'acció arranca amb un capítol situat l'any 1945 quan a la població es troba el cadàver de Celia Urbiola i Ángel Turumbay és acusat d'haver-la assassinat. A continuació ens traslladem al present, 2010, quan Rebeca arriba al poble buscant respostes sobre el seu avi, Ángel Turumbay. Poca és la gent que sembla disposada a ajudar-la, per contra sí que hi ha qui s'esforça per espantar-la i que marxi. Rebeca rep uns anònims amb la frase que dóna títol al llibre.

Hi ha una gran varietat de personatges però cap d'ell destaca massa, diria que pecant de ser un pèl massa plans, incloent-hi a la protagonista, Rebeca, que se'ns presenta com una noia apocada i força superficial.

És cert que no costa gaire entrar en la història, que aquesta ens atrapa de seguida gràcies a una prosa senzilla, planera i directa. Però no és menys cert que li falta treball, bastant de treball, clar que no hem de perdre de vista que és la primera novel·la de l'autora i ningú neix ensenyat.

Per una banda ens trobem amb una subtrama que versa sobre unes falsificacions d'obres d'en Dalí —Rebeca treballa a la fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres — que queda una mica deslluïda. Crec que se li podia haver tret molt més suc, que es podia haver aprofitat una mica més i no com a mera subtrama que serveix per farcir la trama principal.

També crec que es podia haver aprofundit més en el tema d'amenaces que rep Rebeca per crear una mica més de tensió narrativa. Que no dic que no n'hi hagi, sinó que és fluixa. Altre punt que tampoc acabat d'agradar-me és que sembla que es justifiquin certes accions que du a terme Jonás al·ludint al tipus de vida que ha dut o que no és un mal noi. No crec que siguin atenuants suficients per disculpar els seus fets, per molt que a la gent del poble li sàpiga greu que acabi a presó.

El binomi Víctor, un jove periodista local fill de la llogatera de la protagonista, i Rebeca també queda una mica massa deslluït per la personalitat de tots dos protagonistes. Ja he dit abans que als personatges els hi falta treball.

I també es troba a faltar algun gir inesperat que donés una mica de suspens a una trama una mica massa lineal.

Però no tot és dolent i la prova és que he arribat al final sense descartar en cap cas llegir la segona entrega «Te daré un beso antes de morir». I és que la prosa d'Estela Chocarro sí que m'ha agradat i sincerament crec que es mereix una segona oportunitat. A escriure s'aprèn escrivint i com he dit abans: ningú neix ensenyat. A més la història enganxa i el lector, tot i les mancances que he dit, té ganes de saber quina és la realitat dels fets que van succeir l'any 1945.

En definitiva «El próximo funeral serà el tuyo» és una novel·la entretinguda, de fàcil lectura, que ens farà passar una bona estona.