“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 17 de maig de 2018

VIENEN MAL DADAS


«No todo es blanco o nero, no todos somos psicòpates asesinos o hijos de puta codiciosos.Algunas veces los que matan son persones llevades al límite.»

Vienen mal dadas de Laura Gomara
Un dia et recomanen un llibre. El fulleges, comences a llegir, avances poques pàgines i no saps ben bé per què però t'adones que aquell no és el moment de llegir-lo, no estàs entrant en la història. T'insisteixen, que li donis una segona oportunitat, que val la pena. I fas cas. Mesos més tard tornes a obrir el llibre per endinsar-te en les seves pàgines. Quan dos dies més tard tornes a tacar-lo, ara sí, havent arribat al punt final, dones gràcies a qui tant et va insistir i aplaudeixes haver fet cas.

«Vienen mal dadas» no és un llibre fàcil, no és un llibre lleuger. És un llibre dur. Duríssim. I ho és per la realitat que ens mostra, per la crítica social que amaga darrere cada frase, cada paraula.
Any 2014, Barcelona és una ciutat sumida en la crisi que assola mig món. Ningú se n'escapa. La Ruth Santana té vint-i-vuit anys, dos treballs de merda i l'aigua fins al coll. Treballa per pagar el deute que té amb el banc: la hipoteca de la casa embargada on no pot viure. Mal viu en una habitació infecta, en un pis compartit per tanta gent que ja ha perdut el compte del número d'habitants que hi ha. Es nega a viure de la caritat i rebuscat en els contenidors dels supermercats per tal de poder menjar. Està prima, esquelètica, i ho està perquè és mora, literalment, de gana. Un dia, quan sembla que les coses ja o li poden anar pitjor del que li van, coneix a Hugo Correa, el Gallego; ell li ofereix guanyar molts diners, vol que l'ajudi a rebentar caixers automàtics; per acceptar la Ruth haurà de deixar de banda els seus escrúpols. Però mai res és fàcil en aquesta vida i com no podia ser d'altra manera les coses es torceran.

Laura Gomara ens presenta una amalgama de personatges que tenen en comú que, per una circumstància o altra, ho han perdut tot en aquesta vida. Una colla de rodamons que es mostraran que és la lleialtat cega a la persona que intenta treure'ls de la misèria, la companyonia entre iguals.
I ens ensenya una Barcelona grisa, negra, fosca, que existeix i que poques vegades volem reconèixer que hi és. Ens portarà d'un extrem a l'altra de la Ciutat Comtal, ens mostrarà els baixos fons, els pisos okupes, els caixers que són el refugi nocturn dels indigents, la prostitució en les pensions...
Ens mostrarà com hi ha persones per les qui és més important guardar les aparences per davant de tot, voler aparentar el que no s'és; el voler dur una vida regalada a costa dels altres, sent una veritable sangonera sense important amb qui, encara que aquest qui sigui la teva pròpia filla enfonsada a la misèria, en part per culpa teva.

La Laura Gomara crea uns personatges de luxe: la Ruth i el Gallego, els dos 'protagonistes. I els envolta de magnífics secundaris. Amb petites pinzellades, molt ben col·locades al llarg de tota la trama, farà que els coneguem perfectament: qui són, d'on surten, per què han acabat així, que volen, que aspiren... Per què el més important són ells, els personatges: gent normal com tu i com jo, persones a qui la vida els hi ha donat l’esquena i han après a sobreviure com bonament podem.

«Vienen mal dadas» és la història d'una venjança. Però també de la superació personal. És la història d'uns personatges molt reals, on els policies no són infal·libles, ni bons; on els lladres no són pobres diables, si no que  són gent normal que ha tingut mala sort. És una novel·la que, al llarg de tota la trama, ens presenta una realitat palpable als carrers de Barcelona. Una trama realista, poc convencional, entretinguda, amb el punt just de suspens perquè el lector segueixi enganxat a les seves pàgines. Una primera gran novel·la de la Laura Gomara.


«Si no somos ricos es porque somos unos vagos y no queremos esforzarnos. Si te mueres de hambre es tu Culpa. Tu culpa. Tu culpa.»

2 comentaris :

  1. Sempre m'han agradat les novel·les de superació. Encara que en aquest cas la manera de superar el mal moment és una mica radical :D

    ResponSuprimeix
  2. Faré com tu, ara que ja sé de que va, perquè el trobo una mica depriment i com dius, si no l'agafes en bon moment et pots perdre una bona història.

    ResponSuprimeix